Jaume Mercadé. Anatomia d’un paisatge

4DPictCA3HN1KI

[Text catàleg exp. ‘Jaume Mercadé. Paisatges construïts’. Fundació Vila Casas. Gener-Març 2016]

I.

És trenc d’alba al Bosc de Valls. El pintor s’entaula sota el balcó de la pérgola, i es disposa a esmorzar. La seva mirada es perd aviat a l’horitzó de migdia. A vint quilòmetres enllà, divisa els primers raigs de llum que il·luminen el Mediterrani. Les veles blanques dels pescadors onegen, fresques, de retorn al port. També despunta la silueta apaisada de Tarragona, lleugerament desplaçada a llevant. Terra endins, resseguint l’antiga via Tarraco-Ilerda, repassa amb la mirada la vall del riu Francolí, que traça cap el nord una subtil línea divisòria entre el baix i l’alt camp -verd fosc l’un, més vivaci l’altre. Enreculant una mica més l’esguard, distingeix les primeres collades i barrancs que interrompen la plana neta del camp de Tarragona. Revisa les masies i masietes que, endinsant-se cap el Bosc de Valls, coronen turons o s’afalquen als plecs de la muntanya, amb el rosat de la teulades de teula arábiga i la claredat dels volums arquitectònics, hereus, com li agrada pensar al pintor, de les ancestrals seccions de les vil·les romanes.

Torsa la mirada cap el nord on la serra de Miramar tanca escenogràficament el paisatge, dibuixant una sinuosa esquena de cabra a l’horitzó. A ponent, la carena enllaça amb la torre mora del Patrol i amb la serra de Prades, de cimals tant esquerdats que semblen evocar castells medievals. A llevant presideix la carena muntanyosa el molló de Miramar. “Cezanne tenia Sainte Victoire, però jo el meu Miramar”, deia sovint el pintor. Pelat, menut i piramidenc, Miramar s’afaçana orgullós de ser el balcó més preuat del Camp de Tarragona. Sota el molló i fins a la partida del Bosc de Valls es distingeix, entre pendents, colls i barrincades, tot l’imaginari paisatgístic de Jaume Mercadé.
“Cap a la Font de Ferro”; el pintor ja ha escollit de bon matí tema i destí. “Per pintar cal saber on s’asseure” -savoir ou s’assoir-, recordava del seu admirat Corot. El pintor s’equipa amb el tamboret plegable de tela, el cabasset de vimet -amb pinzells, aiguaràs i els tubs Mir-, la paleta i el cavallet de campanya de tres peus. Abans d’endinsar-se al camp, atravessa el jardí de la masia ideat amb en Mirambell: les anèmones sota la pèrgola de columnes folrades de pissarra; els passos perduts, presidits per una còpia de la Pomona romana del museu de Tarragona. Delimiten el jardí romanís i grosses pedres de licorella disposades verticalment sobre grava blanquinosa, a la manera dels jardins zen. Recorda les fotografies que els seus companys a Can Galí, Joan Miró i el “Papitu” Llorens Artigas, li ensenyaren dels viatges al Japó.

Atravessant camins i camps, saluda amicalment els pagesos que per ell treballen. Aquest matí ha pujat en Serra, el marger, a peu des de Valls. Està aterrassant els bancals de la caseta dels masovers. S’atura una estona en veure’l feinejar. Es fixa en les mans del manobre, com agafen les pedres esquerdalenques de licorella i li dóna el tall net que será encaixat a la filada superior del sòlid mur. El marger treballa sense temps, buscant la pedra exacte pel lloc exacte amb el tall exacte. “És només així que un marge dura cent anys”, li reconeix. “Una bona lliçó d’art per iniciar la jornada”, pensa l’artista.

Més enllà els masovers inicien la recollida de l’atmetlla. La setmana entrant será el torn de l’avellana, l’altra de la verema, i finalment de la garrofa. Torna a pensar amb en Miró i la garrofa que li confessava que a París portava sempre a la butxaca. “El garrofer és l’arbre més mediterrani de tots, perquè sempre mira el mar”, afegia sovint l’artista. És un arbre agraït, té bonhòmia. Les seves branques ballen amb elegància al ritme de la marinada que puja des de Tarragona. És com un bambú del mediterrani: elàstic i resistent als vents de mestral i atramuntanats que a l’hivern maltracten la regió. En Miró hi veia al tronc dels garrofers ulls vigilosos sobresortint dels brancams serrats. “Jo m’he de defensar de la temptació de l’onirisme”, es protegia Mercadé. Com a antídot abans d’iniciar a pintar, medita la lliçó de Galí: “Recorda d’anar sempre fornit amb una corona d’ulls al cap; palpa de memòria els elements dominants del entorn paisatge; traça sense mai copiar, primer analitzant de front a la natura, després expressant-la girat d’esquenes a ella”.
Quan tanca els ulls nuvolegen davant seu els elements substancials del camp: la verticalitat acollent del xipré, el posat noble del pi mediterrani, el balanceig del ballarí sobre l’atzavara, amb les seves fulles que s’alcen com espases. I els esquerdats dels troncs: negrosos i feridors dels atmetllers, asargantanats els dels eucaliptos, més cutanis els dels garrofers. També li venen a trobar les casetes de pagès, les barraques d’eines, les masies i masietes, amb el volum arquitectònic ben afalcat a la terra.

No es tracta, però, de percebre el paisatge. La lliçó de Galí també demana l’art de saber palpar-lo. A la preparació conceptual en cal també una de tàctil. El pintor selecciona ara els petits elements volumètrics que l’envolten, que toca i interioritza tot tancant els ulls: una pedra rugosa de licorella, la clofolla d’una atmetlla, l’esquelet d’una pinya de pi mediterrani, bocinets de ceràmica de la terra llaurada d’una masieta abandonada, la ploma d’un colom salvatge… Joaquim Folch i Torres li havia recordat en una ocasió que la seva pintura revela una mà “avesada a tocar les coses i a veure-les de ben aprop”. No és el mateix percebre el paisatge, que percebre’l tàctilment. El pintor agafa també una canya de rierol que, lluent i pelada, amb el color cremós del marfil, es recolza sobre un garrofer. Amb l’eina es regala un descans: amb un ganivet de campanya etziva dos talls nets als extrems de la canya, que obra subtilment per una punta, on introdueix un petita branca, que fa de palanca per transformar la canya en un afilat ganivet. Després s’apropa curosament a la figuera de moro que despunta al marge del barranc. Introdueix la canya al coll de la figa rogenca que s’agrapa a les orelles molsudes de la figuera. Amb precisió de cirugià gira la canya i la figa cau sobre el barret de palla. Ara torna agafar el gavinet: a la figa li fa tres talls, i en treu la caracassa espinosa per a fruir, sense danys, del cor fresc i jocós del fruït amagranat.

Pels canals de l’Ebre arriba el vent de mestral, que, per a gràcia de l’artista, despulla tots els topos del paisatge. Com una bandera, el pintor planta el cavallet sota el garrofer. Els peus ben clavats a la terra recent llaurada, amb la sorra que li entra pels forats de les botes. Des de l’arbre estant divisa el tema al fons de la contrada. En primer pla, les primeres capes del camp llaurat, que se succeixen curvilíniament. Semblen talment els plecs del cos d’una dona nua ajaguda. El camp recent llaurat deixa fresca la carn del paisatge, i la terra argilosa en coloreja la pell. Una terra que quan s’asseca, maridada amb els bocins i pedres de licorella, té color d’or brut, que al contacte amb el sol espetega. En el quadern de notes, va apuntant el seu particular vocabulari paisatgístic format per afinades expressions d’orfebre. La fullada dels pins, amb verd esmeralda. El cel –avui malumorat- amb la grisor de l’argent sense polir. La serra de Miramar, amb el blau turquesa enfosquit. Els atmetllers florits, de blanc perla. El Mercadé, deia Francesc Pujols, “pinta com si joiés i joia com si pintés”.
Fusionat amb el paisatge, el pintor perd la noció del temps, però no de l’espai. S’amida amb d’un món del que en coneix les olors, les sonoritats, els vents, les pedres, els regustos dels fruits. Com un sinestèsic, aboca tots els sabors de la terra sobre el llenç, oblidant tots els coneixements i estudis adquirits, deslliçant tan sols el fruit de l’emoció ingènua i pura. “Jo busco en el color la part racial del paisatge, l’ànima austera i vigorosa de la meva Tarragona natal.”

Aviat arriba el torn del tercer acte pictòric: el procés de destil·lació. Aquell moment en Carles Capdevila definí com l’estat de concebre el paisatge talment com si fos un cos humà. Un procés de tonificació pictòrica que porta el pintor a “eliminar les adipositats del paisatge”, tot allò sobrer que li permetrà convertir el lloc i les coses del camp en grans arquetips paisatgístics. “En algunes ocasions -segueix Capdevila-, aquest treball d’eliminació ha estat tan implacable que els paisatges de Mercadé arriben a prendre un valor d’anatomia.” Ara el pintor afina la graduació cromàtica carnal del color “de terra rosa que recorden els colors dels músculs al viu; Ajusta també les linies dels termes, de les vinyes i dels camps, “que s’intercepten i s’encavallen amb l’arabesc d’un sistema musculat”. Així mateix, suprimint el greix de contorn, “l’aire n’ha estat clarificat fins a fer-se imperceptible”, de tal manera que els accidents individuats accentuen la seva presència tel·lúrica. Gemeguen els símbols del paisatge.

De la visita a la darrera exposició de Tàpies a les Galeries Laietanes el pintor havia quedat atònit davant les textures i matèries que afaçanaven els quadres. Treu del cabàs una bosseta etiquetada amb una inscripció: “sorra de la platja Sabinosa”. El dia anterior s’havia desplaçat a la costa tarragonina per agafar terra de les platges que defensen la torre romanadels Escipions. Amb precisió d’artesà, barreja la pols de marbre i el la sorra amb resines aigualides. Amb l’espàtula aplica curosament els polsims sobre els accidents terrenals del quadre -les terres llaurades, les façanes dels pous i masietes-, que poc a poc es van arobustint. “El bon creador sap transformar la bellesa en caràcter”, recorda dels versos de Goethe.

De retorn a la llar, despuntant el migdia, el pintor es passeja triomfant pel passeig de xiprers que enllaça els camps de conreu amb la masia pairal. S’atura un moment davant el monument a Jaume Huguet, que erigí amb l’ajut de l’escultor Busquets de Fontscaldes. De cor, recita els versos que cisellà del seu amic Josep Maria López Picó, en homenatge a un altre gran mestre pintor artesà nascut, cinc segles enllà, a la vila de Valls:

‘A Jaume Huguet fill de Valls
L’alè poètic dedica
Mestre pintor i artesà
els seus batecs de l’artista
els xiprers i garrofers
amb cisellat lapidari
facin costat al relleu
d’aquest record honorari’

Josep Maria López Picó, Valls, MXDDLV

II.

“He nascut a Valls, i si mai se m’acudís negar-ho, cosa que no faré mai, la meva pintura em desmentiria. Passo els estius a l’anomenat Bosc de Valls, a quatre quilòmetres d’aquella ciutat, en un paisatge horacià on les corbes dels turons són tant suaus i harmonioses com les línies del cos femení. Allí l’aire és cristal·lí i el silenci clar i transparent, aire i silenci que he près fer arribar a la meva pintura.

Sento intensament aquella terra. La sento, diguem-ho així, per dins, com si formés part de la meva vida. Els garrofers, les oliveres, els atmetllers, em produeixen una mena de pessigolleig que flueix per tot el cos i arriba a les puntes dels dits. A l’agafar els pinzells, es transmet tot plegat a ells de tal manera que aquesta transmissió es fa sensible en mi: sento com, a través d’ells, el paisatge busca i necessita expressar-se. Així procuro posar de manifest plàsticament aquesta viva emoció del paisatge, allò que hi ha més racial en ell i en mi, la seva ànima.

No crec que el paisatgista pugui prescindir del natural. En el natural està, no obstant, el punt d’arrancada, però a partir d’aquest punt, entre en joc la poesia, l’emoció que el natural produeix i desperta el nostre ànim. Però és una emoció que ha de ser digerida, meditada profundament inclús, acariciada i degustada amorosament. D’aquesta manera és possible traslladar al llenç l’essència del paisatge, la seva ànima més que el seu cos. Sense accidents que la desvirtuin, i amb la major economia possible de mitjans, procurant dir moltes coses amb poques paraules. Sospito que l’ànima de les coses parla d’aquesta manera.
Crec que el que acabo de dir basta és suficient per indicar que estimant com jo estimo el paisatge amb passió, fujo d‘incòrrer en una còpia servil. En el que va de segle s’han succeït a ritme accelerat numeroses tendències pictòriques, conegudes en general amb el nom d’ismes. El pintor no pot negar-se de cap manera a beneficiar-se d’aquestes conquestes. Per això sento un gran interès per tot el que representa una troballa en quan a matèries i textures de la pintura actual. Tracto d’aplicar-ho a la meva obra amb la major llibertat possible, empleant d’una manera expeditiva i desenfadada els més diversos materials, sense que el fet de la seva utilització signifiqui negar el meu concepte de paisatge, perquè seria tant com negar-me a mi mateix.

Crec que els pintors d’edat madura com jo han de romandre fidels a si mateixos, al seu propi concpte de la pintura, perì mai en perjudici de la seva evolució. Considero que evolució no és sinònim de falta de fidelitat a un concepte vocacional. Al meu parer, el pintor ha d’envolucionar constantment. Inclús a vegades no està de més recòrrer a un tòpic senzill. Dic això perquè moltes vegades els tòpics porten a dins veritats profundes, que no és possible negar. Per això crec en la veritat del poeta que va dir renovar-se o morir. I jo, com és natural, no vull morir-me.”

Jaume Mercadé

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: