Rasmus Nilausen. La pintura en potència

obreFitxer.ashx

[The Daily bread, mural a la Torrassa (sortida L1), L’H, 5 desembre 15- 4 gener 16]

“Una proposición puede parecer absurda
y el absurdo de su superficie ser engullido por la profundidad, que por decirlo así hay detrás de ella”
L. Wittgenstein

Deia Claes Oldenbourg que la pintura del nostre temps ha de saber vehicular una triple entesa: ha de ser alhora mística, eròtica i política. Sens dubte és molt més que aquest titular, però no és menys cert que la gran pintura, la que necessitem com el pa de cada dia, té profunditat espiritual, calidesa sensual, i està compromesa amb la nostra circumstància -existencial o política. Difícilment els tres paradigmes estètics es convoquen en l’obra d’un sol artista. Trobem, això si, grans cabassades de pintors o només eròtics, o només espirituals o només polítics. Però és una pintura que en la fragmentació, coixeja, sense aconseguir interpel·lar les ànimes assedegades del nostre temps.

La pintura del Rasmus Nilausen si que ho logra. Les seves formes i metàfores ens mostren una visió dissemblant del món, la pròpia d’aquell que percep la realitat sense encadenar-s’hi, amb profunditat, vibració contemplativa i innocent. Té, també, l’eròtica d’aquell que ha entès que l’existència a més d’ànima és també cos, deleït, voluptuositat, i ironia. La voluptuositat d’aquell que comunica profunditats des del descrèdit davant les grans veritats. I finalment té neguit polític, com en l’obra Daily Bread, d’aquell que vol millorar l’ existència dels altres, des del combat amb la pròpia existència.

Rasmus Nilausen ha sabut conformar una imatgeria tota seva i particular, conreant un mètode tan anacrònic com subtil, que anomena Potential Unarticulated. Es tracta de fer servir la pintura com a mediadora d’allò que els pintors i poetes existencials -penso en Wols i Michaux- n’anomenaven un món autre, amb referències atzaroses a un imaginari que ell estira, trosseja, desarticula, com si es tractés d’un xiclet. El punt de partida no és ben bé la realitat, tampoc una sensació; és més aviat una obsessió, normalment cognitiva, de vegades parcialment inspirada en el món: pot ser un pensament filosòfic inacabat, una observació insòlita d’un nen, una expressió popular anònima. A partir d’aquí crea una pintura en potència, que no és mai una visió, d’entrada; i mai és articulada, perquè no utilitza el pensament racional, sinó d’una manera radical, el pensament intuïtiu. Sembla reivindicar-se hereu d’una tradició onírica moderna, amb un remot principi de l’art naïf i del pensament surrealista del període entreguerres, però passat pel sedàs més esbogerrat de la figuració psicodèlica dels setanta; i tot plegat elevat per la fecunditat simbòlico-metafòrica de la darrera onada pictòrica figurativa dels noranta: pensem en Alex Katz, Peter Doig i en alguns moments, Luc Tuymanns.

El mural que ha fet per l’Hospitalet es diu el pa de cada dia. Una expressió ben anclada al nostre genoma cultural, però allunyada del nostre relat quotidià. Una música que retrona al cervell del Rasmus, i que li comença a treure punta a través de la pintura: primer pinta barres de pa, després les inclou a gran escala com si es tractés d’una comunió de pans-iman sobre una nevera; i, finalment, el significat polític i metafísic: l’alegoria del pa col·locat verticalment, un rera l’altre, com si fossin guixades d’un condemnat en una presó, equiparant a l’ofici diari del pintor al de qualsevol ciutadà que s’ha de guanyar treballant ferotjament en la seva quotidinanitat. Aquesta descripció equival al quadre punt de partida del mural: The daily bread, presentat a Estrany de la Motta el present 2015. A L’Hospitalet en presenta una evolució ulterior: el pa en barra es transforma en llesca de pa inglès, i en la seva superfície apareixen orificis que són panys de porta; el pa es converteix en porta, porta Huxleiana esclar, portes de la percepció per entrellucar una dimensió ulterior. Perquè la gran pintura mai s’acaba en ella mateixa, sempre és condensadora de misteri, i deixa pensar eròticament en un altre món possible i habitable sensorial o congnitivament. Tornem a Oldenbourg: eròtica, política, mística.

El pany del pa remet també a velles obsessions del Rasmus Nilausen, com per exemple el seu interès per a la caixa fosca del Renaixement, que en la seva obra recent ha deconstruït i reformulat pel dret i del revés. L’identificarem sovint en la seva pintura pels grans cons i geometries piramidals que hi apareixen. És la metàfora que ens remunta als orígens del pensament cognitiu civilitzat: la mirada en perspectiva, que necessita de tres elements que el Rasmus li agrada desarticular en a la seva obra: l’espai, la llum, l’ombra. La referència a aquests tres elements al mural de la Torrassa ja ha desparegut, quedant l’expressió més elemental de la caixa fosca: el forat del pany des d’on ser observada. Serà que amb aquesta obra dóna per acabat aquest darrer període estrany i ocular, i s’endinsa cap a noves latituds potser més fosques i misterioses. En qualsevol cas marca al final d’algun cicle, com en tots els moments en que el Rasmus Nilausen amplifica gegantinament els seus símbols, fins a gairebé conquerir el marc del quadre.

És un gran moment el de Rasmus Nilausen, després del seu retorn a Barcelona, passat uns anys a Londres, i instal·lat ara al seu taller de L’Hospitalet, on respira un sa i sofisticat conext de treball. Ens en vem donar compte a l’ excel·lent exposició a la galeria Estrany de la Motta a principis d’aquest any que s’acaba. Allà ens vem adonar que tot el seu fecund i subtil imaginari era captat amb una gran contundència i caràcter formal, abandonant les ambigüitats pictòriques d’anys precedents. Amb Rasmus Nilausen torna la gran pintura, que ja no és en potència, sinó en manifesta realitat.

the-daily-bread

                                  Rasmus Nilausen, The daily bread, 2015

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

One comment

  1. Ja sé que no es podia lluitar més contra l’esborrat d’aquest graffity /mural, pero tinc la sensació de que s’ha esborrat un símbol futurible de l’Hospitalet. Un lloc on quedar, un mural famós amb el temps. Ja ho vaig avisar. Si sabessim que un Keith haring hagués esdevingut un Keith Haring no l’esborrariem. Era l’equivalent a un Haring abans de la eclosió. Feia companyia al sortir del metro, era respectable, de llarga durada perquè interferia lo just y apel.lava a la condició treballadora del barri. De les poques peces d’artiste que tindrán retorn en aquest barri.
    ¿Donde quedamos?
    – En la parada de la Torrassa, en la salida de los panes.
    i així durant anys, restaurant-ne els vandalismes. Fins esdevenir un símbol de l’Hospi.
    Per mi era claríssim aquest potencial de classic.

    Al acabar totes les interevencions jo abogo per restituïr aquest mural per sempre. Encara que el faci algú altre pagat. Jo posaria pasta si calgués.

    Bona visita avui ¿no?

    Pere

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: