David Bestué. Arxipèlag escultura

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[‘David Bestué. Luces’, Fàbrica Cosme Toda, L’Hospitalet, 1-4 octubre 2015. Comissaris: Latitudes (Mariana Canepa, Max Andrews)]

El David Bestué és una ment escultòricament alliberada. No té hipoteques amb la modernitat. La seva obra abraça espontàniament la mort de l’autor, incorporant, amb una naturalitat insòlita, objectes de l’entorn quotidià: ceràmiques, totxanes, ferros, llums… que ell apila i endreça amb disciplina, criteri, ironia i sentit coral. La seva escultura, sense atiar cap bandera, té una gran sensibilitat social, política i transversal. Veu l’escultura en el món: en l’enginyeria, en la poesia, en la fotografia, en el teatre, en les postures de les gents, en l’arquitectura, d’ahir, d’avui o demà, en els artistes avançats o en els anònims. Amb cada projecte va ampliant i consolidant el seu personal arxipèlag de l’escultura, que conformen tantes illes com calaixos té la nostra realitat. La darrera illa, assajada a la fàbrica Cosme Toda de L’Hospitalet, és la de la llum: li ha interessat estudiar els volums de les bombetes, la linialitat deco del neó, l’atmosfera freda del led, la discontinuitat festiva del làser… en estret diàleg amb la ceràmica anònima modernista cuita a Cosme Toda. És l’escultura que presidia les façanes modernistes de l’Eixample, totes elles fetes per patrons escultòrics ja creats i que el treballadors anònims només reproduien en cadena. Columnes i capitells clàssics, esferes de balcó, peixos, cargols de jardí: a Cosme Toda David Bestué ha pogut ampliar el seu registre de coneixement de la gramàtica de l’escultura modernista i fundar una inèdita genealogia escultòrica de la història de la llum.

Ens sembla veure en l’obra de Bestué una oda escultòrica al pensament deconstructiu. Esgotada la recerca de l’obra acabada i rodona de la modernitat, la postmodernitat, amparada amb els estudis de les de les universitats franceses -De Derrida a Lacan-, situa l’eix de reflexió en la deconstrucció dels grans discursos del passat. La deconstrucció comporta, entre altres interessos, l’estudi radical de tots els estadis de la idea, pensament o assumpte d’estudi: de la gènesi, passant per l’eclosió, fins a la seva desintegració. En aquest sentit David Bestué és un deconstructivista espontani. Qualsevol projecte que treballa, fagi referència a l’arquitectura, a l’ingenieria, al ferro, o a la llum, n’estudia totes i cadascuna de les fases constitutives de la matèria en qüestió. El modern li interessaria la novetat; al romàntic, la puresa de la llavor primigènia. Al Bestué li interessen tots els estadis i sense prejudicis, proposant tot tipus de recorreguts temporals de la matèria: el marbre que es transiciona cap a la seva pols; l’alabastra en aïllant tèrmic… la transició, el degradat… la seva obra escultòrica no és mai imposadora, és, sempre, conciliadora i en bona part, processual.

En la seva obra també hi trobem una bona dosi d’efecte realitat. La seva darrera exposició tenia aquest títol així de cru: Realismo. La modernitat és ideàtica, la postmodernitat, ens sembla, realista. L’artista després de la modernitat ha d’actuar arran de terra. De fet, no és una opció: estem condemnats al realisme. El món post-mur de Berlin, com observa Fukuyama, és irremediablement antiidealista. Idealistes eren, com recordava Danto, les avantguardes històriques, amb el seus manifestos formals i l’anhel de disseminar-los, com si es tractés d’una conquesta política, als quatre vents. Avui ens trobem, més aviat, com l’Angelus Novus de Klee, amb un ull clavat a l’horitzó, però amb l’altre analitzant les runes reals del passat modern que s’amunteguen darrere nostre. D’aquí segurament el sentit profundament arxivístic i cartogràfic del nostre temps artístic. I hi ha molt de cartògraf i d’arxivador en l’art de Bestué.

I de la classificació en fa un poema. A la seva obra ens sembla trobar l’herència del poema lliure i net de Valéry: afirmar sense motxilles, només empès pel pes real de la paraula sobre l’espai en blanc; també, potser, el desencís de Vinyoli o Andreu Vidal. I els recurreguts de Bestué als seus muntatges són així de poètics, esquerdats i lleugers. Extensions de ruïnes que agafen un sentit en la seva degustació de conjunt, perquè estan majestuosament ben estructurades. Perquè de l’escultura l’interessa, principalment, l’estructura, la seva arquitectura. I l’aparent caos acomulatiu que governa els seus muntatges està del tot reglat, harmoniosament ben relligat.

I hi ha, també, subtilíssimes dosis d’ironia en la seva escultura. És una marca d’època, com no ser irònic a la post-història? Però és una ironia tota particular la seva. D’ una certa escola barcelonina. L’humor àcid, entremeliat, canalla de vegades, que és una versió evolucionada de la ironia onírica de la modernitat. És l’humor realista, esclar, de carrer. Però el David Bestué sap elevar-lo a obra d’art, perquè el posa en petites i juganeres dosis. És un humor viscut, generacional, amb remalassos dels seus contemporanis: Miquel Noguera, Marc Vives, els Venga Monjas, el Francesc Ruiz. És un humor que neix també de la precarietat. Precarietat i ironia eren el segell que identifiquen a Bestué des de les Acciones en Casa, amb el Marc Vives. En aquell moment Bestué començà per la cartografia de la realitat domèstica; però ja des de la seva etapa en solitari, l’artista surt al carrer, i cataloga tota la nostra realitat hipertrofiada, que el David classifica com un taxidermista, amb l’intent herculi d’intentar ubicar de nou l’escultura dins la història.

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: