Entrevista a Sean Scully

El pintor irlandès nacionalitzat nord-americà Sean Scully (Dublin, 1945) va celebrar el seu setanta aniversari inaugurant el que ell mateix reconeix com l’obra més important de la seva trajectòria: l’Espai d’Art Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat; un  conjunt artístic d’excepció, integrat per tríptics, pintures de gran format, vitralls i pintures al fresc, en un entorn privilegiat, consagrat pels segles, el qual al costat de la Rothko Chapel de Houston i la capella Matisse de Sant Paul de Vença, es reivindica avui com un dels espais de referència internacional en la confluència entre l’espiritualitat i la pintura contemporània. Ens trobem amb l’artista al seu estudi del carrer Girona, a Barcelona, perquè ens expliqui tot el procés de treball a l’Espai d’Art Sean Scully a Montserrat que inicià ara fa un decenni i acabà el passat 2 de juliol, amb la inauguració de l’espai d’art.

dsc_0165

Albert Mercadé: El teu art és eminentment abstracte, però alhora remet a la natura, tal i com demostren moltes de les teves sèries, inspirades en la teva Irlanda natal. Quina connexió creus que existeix entre les obres que has fet a l’Espai d’Art Sean Scully a Santa Cecília Montserrat i el seu entorn natural?

Sean Scully: Quan amb la meva dona vam arribar a Barcelona, escapant dels sorolls de la ciutat, anàvem sovint a Montserrat. Ens perdíem pels diferents camins de la muntanya, que sens dubte té una gran presència i singularitat. Tot i que és volcànica, és una muntanya suau i amable, no esfereïdora, que no dóna sensació de perill. Des d’allà dalt, la vista és bellíssima i d’una gran presència espiritual. D’altra banda a un artista li és impossible renunciar a la seva pròpia ànima. Estem fets del que vam viure i sentir durant els primers vuit anys de vida. La meva connexió amb la matèria del món és molt forta. No sóc un místic, com Rothko; estic més aviat entre Rothko i Picasso, perquè tinc un gran sentit de la matèria, de la brutalitat de la vida. Si, reconec que estem fets de matèria, som cos; però un cos amb l’ambició d’arribar a ser espiritual. La meva obra és una combinació de les dues ambicions. Vull copsar la llum de l’espiritualitat, però també el pes de la vida, de la matèria i de la natura. Hi ha un quadre a Santa Cecília –Landline Cecilia–, en el qual es pot apreciar la influència del mar. Landline fa referència a l’horitzó, la línia entre el cel i la terra, entre el mar i la vora del mar. És una referència a aquesta línia que ens fascina als homes des dels orígens del món.

Respecte a l’obra Landline Cecilia que esmentes, advertim un component visiblement matissià, de joie de vivre. Com justifiques aquesta actitud vital en un context espiritual?

SS: Tinc una forta connexió amb Cézanne. És un pintor que amb insistència va pintar la mateixa muntanya. Jo també sóc un artista de repeticions. En aquesta actitud hi ha quelcom d’humilitat. És un art de dedicació, més que d’invenció. La repetició ens permet assolir la profunditat amb el temps. Cézanne va dir en una ocasió: ‘Al final tot el que tinc és la meva petita emoció’. Com a artista va ser bastant sistemàtic, mecànic i geomètric. Jo també ho sóc. Tinc un bon sentit de l’estructura; però com Cézanne, el meu és un art emotiu; vull combinar totes dues coses. Per arribar a l’emoció necessito passar per l’estructura.

Aquest sentit de la repetició remet a una tradició concreta dins la modernitat, que reivindiquen artistes com Morandi o Ramon Gaya. Repetició, en efecte, uneix l’art i l’espiritualitat: el pintor insisteix en unes formes com el monjo en la pregària. Què és l’espiritualitat segons Sean Scully?

SS: Penso en el món com a família. Per mi no hi ha diferència entre els éssers humans. Cada ésser humà té més coses em comú amb els altres que diferències. El més important per a mi és el que ens uneix. Per això treballo amb formes bàsiques, en un llenguatge que qualsevol persona pot reconèixer; potser no l’entén, però sí que el reconeix. Jo podria ser un hindú, perquè als hindús els interessen totes les religions. Cada ésser humà és sagrat, té ànima, potser amb l’única excepció de Hitler! Per això tots tenim un sentit de l’espiritualitat. És una realitat que experimentem viatjant pel món. En qualsevol país trobaràs l’experiència d’humanitat.

copia-de-dsc_9395

“Santa Cecília és un espai adequat per acollir el meu art des de la modèstia” SS

Com has dit en alguna ocasió, ‘l’espiritualitat comença en la senzillesa’; un concepte que enllaça el teu art amb l’arquitectura romànica de Santa Cecília, alhora íntima i transcendent.

El lloc on està situat el temple de Santa Cecília, sobre la muntanya, és increïble, esplendorós, com un petit miracle. L’arquitectura és rústica, crua, brutal i simple. Hi ha una humilitat en el temple que m’atrau. Tinc un bon sentiment quan veig aquest edifici mil·lenari. No és un edifici de poder, que m’incomodaria. És innocent, humil i silenciós.

Santa Cecília és un espai adequat per acollir el meu art des de la modèstia. En un primer moment vaig pensar de crear un sol tema unitari, però al final em vaig decantar per representar diferents interessos de la meva obra. Així que en un cantó tenim una obra tràgica, Doric Nyx, dedicat a la deessa antiga de la nit, la part de la nit més profunda. Però al seu costat hi ha Cecília, en la qual hi vaig voler representar un sentit d’alegria. Cecília és una obra on hi trobem finestres. És possible mirar un mur en el qual s’obre una vista, amb una profunda sensació d’obertura. A baix, hi ha un rectangle del color de la terra: és el pes de la vida. A dalt, la finestra és una realitat més clara, a la manera de Morandi, amb colors febles i humils.

La part superior de Cecília sembla una partitura musical, un homenatge entenc a la santa titular d’aquest temple, patrona de la música. Un art que, també, inspira la teva pintura. Hi trobem ritmes, contrapunts, fugues. Quina influència exerceix la música a la teva obra?

La música va ser molt important ja des dels inicis de la meva vida perquè la meva mare era cantant. Després de la Segona Guerra Mundial hi havia la tradició del Vaudeville a Anglaterra, que era un espectacle completament performàtic: hi actuaven màgics, gimnastes, cantants… n’hi havia molts a Londres i la meva mare hi participava per portar un sou a casa. Més endavant durant la meva joventut, cap els 16 anys, tenia una banda de rock; però llavors vaig decidir deixar la música a favor de l’art, perquè em semblava més profund. Jo volia influir en la cultura, no en la cultura popular; volia destacar en la cultura espiritual i deixar un regal al món.

En la meva obra es pot reconèixer un gran sentit del ritme, encara que geomètric. Les línies de Cecília, per exemple, són com una guitarra; es pot tocar visualment. Hi ha sons visuals a la meva pintura; el meu instrument preferit és el celo, i especialment la música de Bach i la música actual d’Arvo Pärt (Tabula rasa).

A l’art geomètric normalment trobem formes, quadrats o línies. Però en la meva obra es pot trobar un gran sentit de la repetició, com a Doric Nyx, on es produeixen unes repeticions semblants a la música de Bach. Una música íntima de dos o tres instruments, que normalment és el que més m’agrada.

Hi ha una aliança secreta entre música i abstracció, considerava Schopenhauer.

Fixa’t que amb la música sense paraules la gent no té problemes, però sí que els té amb la pintura abstracta. Si es considera com una cosa igual a l’altra no hi hauria d’haver problema. En el món la major part de l’art és abstracte. En altres cultures que no mostren la cara de Déu, com al Marroc, l’art és abstracte. L’edifici més important d’Espanya, l’Alhambra de Granada, on vaig exposar, és una experiència abstracta. La gent l’adora. Per això crec que hi ha un camí cap a l’art abstracte i que no és tan difícil. La dificultat l’han posada els crítics. Però actualment no hi ha obstacles. És simplement que cal apreciar la pintura com la música abstracta: com el jazz o com una òpera en un idioma diferent però que ens reconeixem en l’emoció.

img_1932

“La meva mida és un viatge cap a la llum” SS

El teu concepte d’abstracció reacciona contra el purisme de Mondrian, contra allò que Ortega i Gasset anomenava “la deshumanització de l’art”. Tu proposes, en canvi, una rehumanització de l’abstracció. Com aconsegueixes aquest repte?

Jo vull retornar l’abstracció a la gent. Un amic meu em va dir un dia que jo faig abstracció popular. El meu treball és fer-la disponible per la gent. Jo vinc de la pobresa. Una pobresa profunda. No parlo de pocs diners, parlo de no tenir casa, de no tenir menjar; quan era petit, vivíem al carrer. Per això sempre m’identifico amb la gent. Parlo amb qualsevol persona, no faig diferències. No hi ha ordre d’importància. M’agradaria fer créixer un cos de treball disponible per ells. No sé si és possible, és una ambició.

Holly és una obra dolorosa, feta poc després de la mort de la teva mare. Per què vas escollir aquesta obra com la primera a presidir Santa Cecília?

El meu punt de referència va ser una obra dedicada a la meva mare, perquè sóc el seu producte. Era una dona molt forta. Vaig pintar un grup de quadres per a ella, que vaig titular Holly. Els colors són vitals i tristos a la vegada. Hi ha un gran sentit de la meditació.

La obra Holly té força; és rigorosa, severa, i les finestres van ser pintades a Barcelona. Tinc les fotos d’aquestes obres pintades aquí en aquest taller. La gran placa d’acer que sustenta les 14 pintures va ser feta a fora, amb artesans, com una obra conceptual perquè has d’imaginar i fer-ho i confiar amb els altres treballadors. M’agradava la idea de mur i de fer quelcom de molt fort i pesat. Jo pensava en la idea d’un gran ferro de mur brutal, de metall, però amb finestres, empelts. Un mur obert. Pesa enormement, com un cotxe. És com un objecte-pintura en un edifici de pedra mil·lenari. Hi ha una correspondència. Per suposat, el color té un contingut simbòlic. És un viatge des de la terra al cel.

La tragèdia és un component de l’espiritualitat?

Els budistes tenen un gran sentit de l’alegria, sense tragèdia. Els admiro molt, però jo vinc d’Irlanda, entens? Un país trencat. És impossible fer l’art d’una altra persona. Al final l’ànima treballa d’una manera honesta, no hi podem renunciar. La meva vida és un viatge cap a la llum. Ara tinc dona, tinc un fill, que és un gran miracle, una joia indescriptible. Això és indivisible del treball que estic fent, que recentment ha arribat a ser menys cuidat, i menys solemne; amb l’excepció de Doric, que és molt greu i sever. Hauria sigut possible gastar la vida en aquest camí, però no és el meu. Vull representar altres dimensions de l’esperit: la tragèdia, però no només la tragèdia, sinó també l’amor, el plaer, l’esperança, la dificultat positiva. A l’església, podem trobar diferents obres. Els quadres petits com Untitled tenen una gran ironia, perquè són molt innocents: són com una sorpresa. És una pintura sense pes, que contrasta amb Doric i Holly, que s’hi encaren. Són les dues grans columnes que suporten la resta del conjunt a Santa cecília. El resta té un sentit d’esperança, d’alegria.

A Santa Cecília també has fet, per primera vegada a la teva carrera, tres pintures al fresc. Una vegada vas dir que t’hagués agradat pintar a la manera dels pintors medievals, com Giotto o Cimabue. Quines sensacions has tingut pintant els frescos?

Cimabue és un dels meus herois. Però ell experimentava amb materials, i l’estat actual de les seves obres està molt degradat, com la crucifixió de Jesús d’Assisi. El sentiment quan es realitza un fresc és molt diferent. Hi ha un gran sentit del perill, perquè si t’equivoques no te’l pots emportar, estàs compromès amb l’església. És interessant el sentit de perill, però em posa nerviós. Però m’agrada el fet que estigui pla, humil, simple i indivisible de l’església. És per sempre, si és que dura…

També has dissenyat un conjunt de creus per a l’altar. Quin significat tenen per a tu?

A Santa Cecília he volgut fer un espai per a tot el món. No he volgut crear cap obstacle per a ningú. Qualsevol persona, amb dues o tres cames, de color verd, blanc o negre, per a mi és igual. Tot el món pot i ha de poder venir. No pensava en cap simbolisme. Jo feia pintures de Sean Scully. Però al final vaig pensar que estem en una església, amb una història que respecto molt. Vaig decidir fer dues creus, molt abstractes, molt lliures, que fan referència al passat de l’església, però sense tancar-ho gaire. A Nova York una vegada vaig fer unes creus al terra, com una obra d’art a partir dels llibres de l’Alcorà, per unificar religions. Però ningú ho va voler mostrar de la por que tenien. Però per a mi seria meravellós, perquè el futur del món és la unificació de les religions. El futur és la unificació, no ens en podem escapar. És l’única esperança que tenim com a humanitat.

Sovint et confesses com un lluitador de la vida. Això també ho podem extrapolar al terreny de la pintura. Vas començar a pintar en el moment àlgid de l’art conceptual als Estats Units però, tot i així, amb el temps has aconseguit reivindicar-te com un dels màxims exponents mundials de la pintura abstracta. Quin sentit creus que té la pintura avui?

El retorn a la pintura dependrà de les noves generacions. Si no es pot influir als joves la tradició morirà. A Anglaterra la pintura està en perill, també a França. Però casualment en aquest moment hi ha un gran interès per recuperar la pintura per part dels joves, especialment als Estats Units, com s’ha demostrat en una darrera exposició al MOMA. També a Alemanya i a la Xina. La major part d’interès en l’art conceptual està al nord d’Europa. També es pot veure a Barcelona, però ja sabem que aquesta ciutat sempre va deu anys en retard. La majoria de la pintura actual al món és figurativa, però jo crec que l’abstracció seguirà, perquè la figuració és el primer que entra pels ulls, però després segueix l’abstracció, que és més refinada. És un art que necessita coneixements, experiència. A la Xina no tenen aquest problema. La pintura està amb nosaltres des de fa quaranta mil anys i ens ha d’acompanyar en el futur. No contemplo la possibilitat de la seva desaparició.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: