Leonardo da Vinci. Dibuixar el món

e6eaa4eedd3c5ed60c8ef7aa8ae9a204

Cultura/s, LaVanguardia, 13 juny 2015

‘Or, non vedi tu che l’occhio abbraccia la bellezza di tutto il mondo?’ Leonardo

Advertia Kenneth Clark que Leonardo l’hem de considerar com el Hamlet de la història de l’art: com més ens esforcem a trobar una explicació objectiva del seu geni, més subjectiu se’ns revela. Com més cerquem a l’humanista, més ens captiva el naturalista; quan volem sorprendre l’anatomista, retruny el genial pintor d’ànimes; quan volem copsar el dibuixant visionari utòpic, apareix l’eficient executor militar. Hi ha tants clarobscurs en Leonardo, i tots alhora tan sublims, que han sigut poques les exposicions al llarg de la història que no s‘hagin abordat des de l’enaltiment del mite. Evitar aquest principi d’idiolatria, i propsar una exposició sistemàtica, científca i contextual, que ens apropi a les arrels i a les fonts culturals del temps del geni florentí, ha sigut l’objectiu primer de l’exposició Leonardo: il disegno del mondo, al Palazzo Reale de Milano, en un de les atraccions centrals de l’Expo’15.

Ens trobem davant la considerada exposició més important mai dedicada a Leonardo a Itàlia. El conjunt de l’obra leonardiana -que avui es cataloga en una trententa de pintures i més cinc mil pàgines d’escrits i dibuixos a la ploma-, es troba il·lustrement distribuida entre instituts, museus i biblioteques de França, Itàlia, Espanya, Anglaterra i Estats Units; motiu pel qual convocar les seves obres mestres per una gran exposició només es pot donar en singulars esdeveniments, i en una ciutat amb un estret lligam biogràfic amb l’artista. A Milano Leonardo hi sojornà durant gairebé dues dècades (1482-1500), com a conseller de Ludovico Sforza, i en realitzà algunes de les seves obres més cabdals: el Cenacolo, la Verge de les Roques, El Castello Sforza o les obres d’ingenieria hidràulica de la ciutat. La de Milano 2015 és una docta curadoria de Pietro C. Marani i Maria Teresa Fiorio, que han sabut reunir gairebé 200 obres de l’artista entre pintures i dibuixos, a través dels quals han revisat els 10 moments centrals de l’obra del pintor de Vinci, entre els que es compten els seus inicis en l’aprenentatge del disegno, l’apropament a la natura, la dissecció anatòmica, el paragone amb els antics o el sommieig utòpic; moments, tots ells, en els que Leonardo transcendeix el seu propi art per a participar en la fundació del món modern.

Una de les tesis centrals de l’exposició milanesa és la mutabilitat de l’estil gràfic de Leonardo al llarg de la seva trajectòria artística. Com a bon florentí aprenent al taller de Andrea del Verrochio -al costat de Botticelli,Ghirlandaio o Perugino-, des de bon inici el disegno fou per Leonardo el fonament del seu art, el laboratori des d’on explorar el món. A diferència dels coloristes venecians, els florentins se’ls reconeixia per la finezza i claredat de la línia gràfica a pluma, expressió i metàfora de la visió renaixentista de la natura del primer Leonardo: un món endreçat, net, gràcil i en perspectiva, que l’home controla amb la seva ment, entrenada per la ciència i per la lectura dels clàssics, i endolcida per la música.

Amb els anys, no obstant, i coincidint amb el seu trasllat a la capital milanesa, comencen aparèixer fisures i ombres als quaderns de Leonardo. Amb 40 anys s’adona que que amb el dibuix ho ha estudiat tot del món i de l’home -medicina, música, arquitectura, pintura, escultura- , però que en desconeix llur essència comuna i fonamental: “Si come ogni regno in sé diviso è disfatto, cosí ogni ingegno in diversi studi si confonde e si indevolisce” (‘Así como cada regno de por si dividido está deshecho, así cada ingenio en diferentes estudios se confunde y se debilita’). És el moment en que Leonardo s’apropa violentament a la natura: en vol dibuixar els remolins, el creixement de les roques, de les plantes, les seves causes i els seus efectes. L’interessa el principi d’organicitat, la llei comuna al creixement de totes les coses, el ritme del món… I buscar, més aviat, la possibilitat d’osmosi entre diferents realitats: estudia els cranis humans com a cúpules, l’arquitectura com escenaris naturals, l’home com una màquina, la natura com a ésser humà… I la pintura com la disciplina més fluida i fluent per connectar amb les primeres causes: ‘la pittura rappresenta al senso, con piu veritá e certezza, le opere della natura’ (‘La pintura representa, por medio de los sentidos, con verdad y certeza, las obras de la natura’). Leonardo, en definitiva, com el creador avançat a la modernitat: el primer que va entendre -segles abans que Goethe, Morris, Constable, Turner o Monet- que el germen artístic es desprèn no tant de la subordinació de les idees al quadre, sinó de la traslació pictòrica de l’organicitat viriginal de la matèria. El món és mutabilitat, i el pintor l’ànima destinada a caçar-la i ennoblir-la.

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: