Fam de bellesa

AR-150409173.jpg&MaxW=960&imageVersion=default

Cultura/s, La Vanguardia. 30 maig 2015.

Ja ho havia advertit Salvador Dalí: “La bellesa serà comestible o no serà”. I quin país sinó l’Itàlia per portar aquesta màxima en la seva més alta expressió. Art i Menjar. Rituals des del 1851 és l’exposició central de l’Expo 2015. Curada per Germano Celant, i museitzada per Italo Rota, la mostra desplega a través de 7000 metres quadrats una revisió cronològica i transversal -cinema, disseny, pintura, escultura- dels estrets vincles que uneixen el menjar i les arts visuals al llarg de la història. El menjar és una de les obsessions centrals de l’art. La història de l’art, recordem-ho, s’inicia amb una cacera (Altamira) i es legitima en un Sant Sopar (Leonardo); la modernitat s’enceta amb un esmorzar campestre (Manet), la dissecció d’un bodegó (Cezanne), i un menjador de patates (Van Gogh). I la postmodernitat ens saluda amb una caixa de conserves de tomàquet, Keloggs o plàtans(Warhol)… que troben el contrapunt en xocolates (Roth) i pops (Barceló), metàfores per a canalitzar neguits existencials del segle XX… De l’art i del menjar se’n pot fer, doncs, una genealoigia, que a Milano s’han proposat de descobrir i cartografiar.

No de forma gratuita s’ha escollit l’escenari de la Triennale de Milà per acollir l’esdeveniment. El disseny és una de les arts vehiculars de l’exposició. Hi ha un discurs predominant, paral·lel a les obres dels grans artífeixs de l’art modern, on es presentent els productes i objectes que vinculen, amb grazia italiana, el disseny d’interior al món del menjar: reconstrucció de bars, de menjadors, de cuines, les cafeteres històriques, les màquines de gelat, de pasta, de begudes històriques: els Martini, els Campari: tot el repertori que ha elevat a Itàlia a través dels decennis com el primer amabaixador mundial del menjar. I és també per aquest lligam del disseny i la indústria que l’exposició pren com a obertura la data de l’exposició de 1851 de Londres, la primera Expo de la Història; es ret homenatge al que es considera un dels primers esdeveniments de la ciutat moderna, que va difondre als ulls del món els primers objectes de disseny serialitzat. Aquest fet donaria origen a dues escoles que s’han anat estalonant al llarg del vintè segle: el funcionalisme -l’art aliat de la indústria- i les Arts and crafts de Morris i CO: l’art que s’alia amb l’artesania per rehumanitzar les taules de menjar del món. Exemples a l’exposició són notables: vaixella de l’escola vienesa (Hoffman, Dresser), escocesa (Mackintosh), holandesa (De Stjl); un calidoscopi d’excepció del disseny vinculat a l’alimentació durant la modernitat.

Un altre trajecte expositiu és el que té com a protagonista la pintura moderna. L’exposició s’obre amb unes peres frondoses pintades per Paul Gauguin a Pont-Aven, en un dels primers quadres d’efusió cromàtica de la història. La desfilada de bodegons és excepcional: Braque amb els seus bodegons cubistes; Giorgio de Chirico, amb les seves “Vite silenti”, on l’elogi de la vida i de la mort s’entrallacen; o, encara Morandi, que veia al bodegó com una pregària metafísica: ‘el vas confirma la forma del buit’, sentenciarà el pintor. El purisme de le Corbusier, la rauxa de Kirchner o Gontxarova… els animals escorxats de Chaim Soutine, que donent tret de sortida a un segle que despres de la Primera Gran Guerra ja només serà o expressiu, o purista o oniric. L’exposició aporta exemples selectes d’aquests tres gèneres. Les fotografies de Man Ray per exemple: El pa blau de 1927, ens apropa a la necessitat de transfiguració de símbols alimentaris per part dels surrealistes: el pa, l’ou, les figues… Fam de metàfores en un món, el d’entreguerres, saturat de purisme i esteticisme, a l’art i la política.

‘Dadá no dóna receptes però sempre té gana’. Passada la Gran Guerra sorgia als carrers d’Europa la necessitat d’entaular-se artísticament al carrer. S’inspiraven en la quadrilla futurista, que el 1911 havia creat un histriònic Menú Futurista, amb la següent degustació: ‘la cena al contrario’, del postre a l’entremès; les ‘poilbegudes’ (coctails dignes de la cuina més actual), o el sopar amb elix d’avió, que refrescava begudes però expulsva comensals. En efecte, l’obra d’art havia de reproduir el brugit de les panxes afamades: Scwitters dibuixa sobre cartes de menú, Joseph Beuys infiltrant margarina a les canternes dels museus, Diether Roth ammotllant escultures amb xocalata, o Giuseppe Penone escrivint l’abecedari sobre la crosta de pa, segurament emulant les paraules de Miró: ‘l’obra d’art serà com una gran crosta de pa’. Consideracions a banda mereix l’àmbit dedicat a l’art contemporani, que recupera l’esperit dadá, però un esperit més de compromís i denúncia social: no és el menjar és la fam; no és el banquet és el malbaratament. A recordar-ho ens ajuden les pancartes urbanes de Barbara Kruger o la mai indiferent Sarah Lucas, a Fucked: ous ferrats i bacon lliurants damunt la menjadora.

Fa uns anys Miquel de Palol va escrirure que la cuina era la més importants entre les arts, perquè és la única que permet compartir la creativitat i engolir la bellesa. L’exposició de Milano tanca, ens sembla, el debat de la cuina com a obra d’art. La cuina ha estat present a l’obra d’art, i l’artista sempre ha tingut l’actitud d’experimentar com un cuiner, de degustar com un gourmet, i de compartir la creació com un comensal.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: