Pere Llobera. S’ha acabat el blanc

IMG_5012

L’assumpte sorgeix d’una obsessió fonamental: el germà del Llobera, tocant la bateria, sense fre, a l’interior de la sucursal d’un banc, a la Barcelona canalla dels vuitanta. Hi pot haver una imatge més fotudament Real? Ser real en la definició més pelada del terme: ser capaç de distorsionar aquest temps i aquest espai, amb un gest metafòric, radical i irrefutable; que tot ho saccegi: física, ética, espiritual i ginmnàsticament si cal. Ser Real com les perforacions de Matt Mulican a les parets de les cases de Brooklyn durant els setanta; com les cistelles de bàsquet a 15 metres de David Hammons a Harlem; com l’interrogant de Koller a les places públiques durant la primavera de Praga.

Ser Irreal com els figurants del quadre. Rouco Varela sobre l’altar, en una recepció amb els reis d’Espanya, i prínceps i princesetes, ambaixadors i latifundistes. Purs símbols. Ni tan sols carn. Penjadors ambulants. Caixes d’armari buides, amb arnes i polilles. Per on raja la vida? Creus, sotanes, faixes, medalles, porcel.lana; tot ben planxat i lluent. Les esquerdes de Salvadors però cartografien el seu rostre veritable. Com en les màscares de Goya, necessitem esquerdes per on ruixi la vida.

Perquè, efectivament, tenim un problema amb el cubell blanc.

El blanc s’imposa al greixum, a l’engrut, a la quisca, al ventrim. El desintegra, per a preparar un espai nítid i positiu. Per a expulsar la vida tot és urgent. Netegem el magatzem, el pintem de blanc, en fem un white cube…. Destarrem l’ombra, la brutícia, el mal alè. Però que hi ha de la ferralla, de l’estrip i del rovell? Pouar a la fàbrica, on es coïa el temps i es convocava la humanitat. L’art només pot actuar allà per a redimir-se. Cercar entre les pedres abandonades, traçar l’espai d’acció amb l’arada, bastir sobre el paviment esquerdat, afirmar des de tot allò despreciat. Només allà, enmig de la desfeta, des d’on crear metàfores on els homes s’hi sentin interpel·lats.

Venim de la vida, no del blanc.

Que no busqui l’artifici en la fumera blanca, sinó la realitat en el foc negre. Aquella realitat -la única- que neix de l’expressió de la voluntat. El ser real vol només el voler. Vola volent el voler. Una voluntat que s’engendra a si mateixa. Els conceptes i els judicis no serveixen per captar allò real. Els conceptes són símbols de cartró, caixes buides i saquejades.

Acció 1#  Districte Cultural: Pere Llobera. ¿Palacio Real?

C/Salvadors 24, fins 4 de juny

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: