Celler de Bell-Lloc (RCR arquitectes). Habitar el silenci

Lluny de l’arquitectura espectacle, necessitem l’arquitectura habitacle. Mentre la primera enalteix els enlluernaments i les alçades, l’enervament de la urbs i del capital, la segona aboga per les profunditats, pel silenci, per la naturalesa, per l’home. L’arquitectura és només humana quan cerca l’harmonia entre el subjecte i la bellesa de l’espai que el circunda; quan és, per tant, habitable, un principi del qual –com l’economia de l’economia-, l’arquitectura mai no se n’hauria d’haver distanciat.

Valedors d’aquest principi són al nostre país els arquitectes Rafael Aranda, Carme Pinós i Ramon Vilalta. Fundadors de l’estudi d’arquitectura RCR a Olot, el 1987, han disseminat el seu credo arquitectònic en edificis a la ciutat d’Olot principalment (Estadi Tussols, Restaurant Les Cols), però també a Barcelona (biblioteca Joan Oliver) o Limoges (Museu Soulages). Un dels seus projectes més afins amb el seu ideari és el del Celler Bell-lloc, emplaçat a la Fosca de les Gavarres, en el terrer d’un conreu de vi autòcton i preuat. Els arquitectes es disposaren a fer una intervenció mínima i integradora. Identificaren l’espai sota les vinyes, i teixiren l’edifici a base d’un únic element repetitiu i adaptat el territori: planxes d’òxid d’acer. Les planxes, enfilades una rera l’altra com una tanca de xiprers, xarrupen la llum del lloc i, alhora, deixen traspuar-ne les clarors entre les escletxes. La llum canviant que fa habitable l’espai des de la vivència de l’instant atmosfèric.

Al costat de l’ofici també es reivindica, així, el lloc de la vivència, que només és possible a través del tracte respectuós dels sentits: els murs i el tacte, la vista i la llum, el vi i el paladar, la natura i l’oida, el gust del buit. Fer habitable, doncs, el lloc, des del treball emotiu de la bellesa, del silenci, l’espai, el temps. Que potser és gaire diferent de les propietats que necessita el vi per ser vi? Temps, repós, obscuritat. També, naturalment, l’emoció. Els arquitectes RCR treballen des de la poeiesis, font virginal de totes les arts. Els seus projectes neixen del traç d’un Soulage i s’alcen des del constructivisme espiritual d’un Oteiza. El seu art és una resposta a l’hostilitat del món tecnocràtic. Creen refugis de serenor, antònims dels llocs comuns en els quals ens reiterem en el món objectiu. La de RCC no és arquitectura, és un model de vida. La naturalesa s’encarrega de la resta. Els arquitectes escolten el genius loqui del lloc. No imposen el buit, l’emplacen i el deixen germinar.

[Bonart, febrer 2015]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: