Entrevista Achille Bonito Oliva

Cultura/s, La Vanguardia. 9 juliol 2014

achille-bonito-oliva2

ABO: ‘M’agradaria fer un massatge al múscul atrofiat de la sensibilitat col·lectiva’

El crític d’art napolità, teòric de la transavanguardia italiana, dirigeix una enciclopèdia en cinc volums dedicada a la idea de Temps dins l’art contemporani (Enciclopedie delle Arti Contemporanee. ed. Electa). Publicats els dos primers volums sobre el temps segons Nietzche (Temps Còmic) i Freud (Temps Interior) en la fotografia, cinema, música, newmedia, arquitectura, arts visuals, teatre i literatura. En preparació el Temps Inclinat, dedicat a la influència de la relativitat d’Einstein a les arts contemporànies. El visitem a Roma per conèixer els seus darrers projectes.

Albert Mercadé: ¿Quin és el repte de fer una enciclopèdia d’art contemporani al segle XXI?

ABO En una època postmoderna com la nostra, on preval la idea de fragmentació, en que s’han trencat les ulleres de les ideologies, fer una enciclopèdia pot semblar un anacronisme. En canvi per mi és un repte perquè tinc molt d’interès a la idea de la fragmentació, de la contaminació entre les arts, del nomadisme, de l’atravessament, de la interdisciplinarietat, de la multimedialitat, principi que defenso des del meu primer llibre Il territorio magico (1969). Per mi l’interessant és veure com, després de tot, en l’home roman intacte la necessitat d’utopia de la totalitat. Així que l’enciclopèdia és un scamotage, un recurs retòric per enllaçar tots els llenguatges, demostrar el lligam de les arts —a l’EAC se’n classifiquen vuit: fotografia, cinema, newmedia, música, arquitectura, arts visuals, literatura—amb les ciències, també amb les humanes, antropologia cultural, psicoanalisis, sociologia, i també amb la neurociència, i entendre com l’art té capacitat profètica, i que en la ciència hi ha la confirmació o el desmentiment de la profecia.

AM ¿Per què proposa el temps com el centre de gravetat de les arts?

ABO Perquè el temps és com un forat negre. L’art és el centre que tot ho absorveix. I d’altra banda hi ha que considerar el canvi profund que hi ha hagut al segle XX de la relació al concepte de temps-espai. L’espai ja no s’entén com una dimensió absoluta, certa, geomètrica, euclediana. És, en canvi, relativa, subjectiva, precària, però en qualsevol cas amb una gran influència sobre els llenguatges de l’art.

Però això ve de lluny. Marcelo Ficino ja anunciava que l’estructura de l’ànima humana és l’ansietas. Així que ja amb el manierisme el temps subjectiu entrà en el terreny de joc de les arts, que ve representat en l’espai, per exemple amb les columnes salomòniques de Bernini al Vaticà. Però és amb la tecnologia que tot canvia: amb Nadar i la fotografia irromp el temps com a instant; amb el cinema, com a seqüència; i, finalment, internet, que és la navegació a través del temps.

AM Proust, Mann, el futurisme, Benjamin, el dadaisme… L’enciclopèdia analitza també la transformació de la idea de temps a la cultura entorn de la Gran Guerra

La Gran Guerra va ser una carnisseria universal perquè acaben els combats cos a cos, amb la baioneta, i comencen les morts a distància, la guerra col.lectiva, quantitativa, amb els canons i els avions. I aquest principi el trobem en certa manera en l’art perquè, com diu Duchamp, la fi de la lluita cos a cos coincideix també amb la fi de la lluita del pintor davant del cavallet. L’art esdevé llavors cosa mental, tal i com ja havia anunciat Leonardo da Vinci.

AM El darrer volum publicat, Temps Interior, està dedicat a Freud. ¿El seu pensament encara ens interpel·la?

ABO Freud obligà als surrealistes a descobrir l’atzar en el temps: el frottage, el dripping, el bricolage, la casualitat; perquè l’inconscient no es pot controlar, així que les tècniques tradicionals eren insuficients. També es descobreixen els gestos de la cultura primitiva, la innocència primigènia dels pobles extra-europeus… Un fil vermell que atravessa tots els llenguatges i disciplines: des del Bateau Ivre de Rimbaud fins els murals celestials de Matta, passant per Amèrica, amb Pollock, Cage i el budhisme, Rothko… Aquestes diferents temporalitats ens permeten d’entendre l’enciclopèdia com a un somni, un joc, i com a predicció d’un escac al principi de la racionalitat que havia dominat a occident.

AM La idea d’enciclopèdia del temps es vincula a la seva teoria de la transavanguardia. Quina és l’aportació i vigència del moviment en el si de la postmodernitat?

ABO Frederic Jameson, autor de l’assaig Postmodernism (University Press, 1991), deia que la teoria de la transavanguardia és una aportació a la postmodernitat més important que la que va fer Lyotard el 1979; perquè mentre Lyotard presentava una visió pessimista, la transavanguardia proposa una postmodernitat activa, d’elaboració, de coneixement, d’aprofundiment. Jo no dic anti o post, sinò trans, atravessament, i aquest nomadisme crea un lligam entre la modernitat i la postmodernitat. Així que crec que l’enciclopèdia en una època de postmodernitat vol ser un temptatiu de sortir de l’impasse, de l’immobilisme, de les aigües estancades d’un etern present propi de la postmodernitat; i de començar a tenir una sospita de futur, però no a través d’un projecte sobervi i totalitzant com el de les avantguardies històriques, sinò a través d’un projecte dolç, que es mesura en la dimensió de la mateixa proposta: responsabilitat moral, ordre lingüístic, afecte formal transparent i lineal, i un comportament cultural de memòria futura que pugui intervenir en el present, i que provoqui també un cert erotisme antropològic, de la vida i de la humanitat.

AM ¿Quins sóns els seus futurs projectes transavanguardistes?

ABO Fa poques setmanes vaig iniciar la retransmissió televisiva del programa Fuori Quadro, a Rai3 (www.fuoriquadro.rai.it). És un programa amb el que vull resituir la complexitat del contemporani a una red generalista. L’art viu en un sistema on hi ha la divisió del treball intel·lectual: l’artista que crea, el crític que explica, el galerista que exposa, el colleccionista que protegeix, el museu que historitza, els mitjans que difonen i, finalment, l’espectador que contempla. Aquesta complexitat es transmet a través del llenguatge multimedia perquè la televisió té so, música, imatge, seqüència, espai i temps. Cada emissió serà temàtica, perquè avui no té sentit fer una retransmissió informativa, atès que internet ens guanya en tot. Parlarem del Nerviosisme en les arts, del Compromís, de les Tribus de l’art, de l’Art Públic, i naturalment de El Temps. M’agradaria incidir en la indiferència domèstica a través del gust col·lectiu, fer un massatge al múscul atrofiat de la sensibilitat col·lectiva.

D’altra banda a Nàpols comissario el projecte de Le Stazioni dell’Arte (http://www.metro.na.it). Posem en relació grans arquitectes amb grans artistes per a les estacions de metro de la ciutat. Es crea llavors allò que jo anomeno un museu obligatori, perquè la gent està obligada a veure-la. Ja tenim 150 obres dels més grans artistes del món: Kabakov, Clemente, Chia, Cuchi, Palladino, De Maria, Sol Lewit, Merz, Kounellis, Jose Maria Sicilia, Barceló…. No hi ha hagut vandalisme fins ara, és un orgull pel ciutadà. És una bellesa subterrània. I és que com deia Stendhal la bellesa és una esperança de felicitat.

El retorn de ABO

Amb hospitalitat napolitana i incisiu esperit socràtic ABO ens acull a la seva residència romana, al cor històric de la ciutat. Nascut a Nàpols fa setanta-cinc anys, és un dels crítics d’art europeus de referència; i ho és encara avui per haver sabut enllaçar la crítica d’art activa i compromesa amb els estudis d’estètica moderna, com a professor a la Sapienza. L’ull del crític i del professore es creuen en la transavanguardia, moviment que va molt més enllà de la temporalitat modal en que es fundà a Roma el 1979 amb Chia, Cuchi, Clemente i Palladino. Per ABO la transavanguardia és un un projecte artístic i vital que s’estén en el temps: aprèn del passat, actua en el present, interpel.la el futur. ABO ha sabut trobar en els multi, trans i neo, una teoria coherent i amb resultats substancials, dins la cruïlla, tan sovint vaporosa, de la postmodernitat. (AM)

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s