Iceberg z46. Una contra-exposició de Jordi Fulla&Jo Milne

icebergA Barcelona trontolla l’estructura artística. Ens pensem que l’art és una exposició, una obra, un artista. Però això és un pensament més aviat romàntic. L’art es forma i es transmet en una estructura: quan de l’escola d’art es passa a la Kunsthalle, i de la Kunsthalle a l’obra cívica, i d’allà al col·leccionista privat, que fa viure a la galeria, i que al seu torn fa donatius a museus, els quals eduquen a un públic, a més de comprar obra per una col·lecció nacional, i sobretot financien produccions amb l’art viu, eclèctic i circumdant, en obres sotmeses permanentment al bisturí dialèctic de la crítica. Quan tot això no existeix, l’art no és art, és supervivència.

 D’aquí però la fabulosa inventiva individual del nostre país,  més aguda a la setena anyada de crisi, en l’art d’ingeniar nous intents de comunicar amb el mur. Una de les iniciatives més interessants apareguda de recent és la contra-exposició ideada per Jordi Fulla i Jo Milne: és una exposició dedicada als altres, a l’art altre, a l’art que hi és però no té cap mena de visibilitat i que encara vibra –potser per últim cop abans de plegar veles. Milne i Fulla han renunciat a la seva exposició de torn per tal de donar pas a trenta artistes de primer rang i de diferents generacions que pinten, dibuixen esculpeixen o fotografien en radical ascesi i despreocupació. Perquè fa temps que han abandonat l’esperança de ser escoltats. Trenta ombres que conformen la punta d’un iceberg molt més extensa i greu. És un punta transgeneracional, referents de cada dècada des dels anys seixanta: començant per en Chancho i en Llena, seguint per la Mayte Vieta, o la Soledad Sevilla, en Puèrtolas o el Viaplana, el Grau –què se n’ha fet de tots ells?-, i els seus seguidors iniciats al nou mil·leni: Bianchi o Pfaff, entre altres tants creadors silents.

Però les seves obres de taller són del tot excepcionals: i ho són, segons Fulla i Milne, perquè no n’esperen una obra definitiva per a ser exposada. Tot és procés: investiguen, ideen, recerquen quotidinament al taller, i de tot plegat en queden detritus d’existència que la parella d’artistes han sabut aplegar i catalogar en una exposició i catàleg. Fotografies, esbossos, retalls, collages, llibres  conformen un gabinet artístic d’excepció, alhora propostiu i reinvindicatiu. Perquè l’art processual no és patrimoni només de la postmodernitat: també hi tenen drets d’autor els portaveus clandestins de la plàstica contemporània. Potser només fins el 8 d’abril, a Trama.

[Publicat a Bonart, febrer-març 2014]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: