Dieter&Björn Roth: Transescultura

1386435046-roth_10

Cultura/s, LaVanguardia. 29/01/2014

La primera exposició de Todolí com a nou director artístic de l’Hangar Bicocca de Milà és tota una lliçó de curadoria, una presa de posició davant del fet expositiu. Per a la seva estrena milanesa el comissari valencià ha treballat amb l’obra de dos creadors anàlogs a la seva actitud sinèrgica, hiperactiva davant l’art: Dieter Roth, l’excepcional creador suis alemany traspassat fa quinze anys a Berna, i el seu fill Björn, conservador, cocreador i continuador de l’obra del seu pare. Una fèrtil simbiosi que ha permès ambicionar un projecte relacional, palpitant de vida. En un muntatge complexe – quaranta dies de treballs, quatre mil cinc-cents metres quadrats d’exposició-, en el qual s’han entrellaçat centenars d’objectes provinents de l’estudi de Dieter Roth a Hamburg i Basilea –incloent el trasbàs íntegre d’un dels seus laboratoris de treball-, amb noves obres de Björn, magestuoses i orgàniques, que plantegen nous reptes dins l’escultura –transescultura ja en diríem- contemporània.

És el desplegament de l’esperit creatiu de Dieter Roth, la traslació del Geist d’un artista que va trencar motlles en el despertar de la postmodernitat europea. Nascut el 1930 a Hannover, Dieter Roth va ser un dels artistes europeus que, ja avançada la postguerra, va fer possible el transició cap a l’obra d’art contemporània, trobant el difícil equilibri entre l’obra objectual i transgressora. Detectem la seva acció en algun moment entre els moviments Fluxus nord-americà, el Nouveau Realisme francès i el pop art britànic. Roth fou un dels pioners en subvertir el concepte d’autoria, fent partícep de l’obra el tempo biològic de la descomposició orgànica: excrements, insectes, espècies i tota varietat d’aliments comuns -iogurts, formatges, plàtans-, que Roth amalgamava en grans obres objectuals, creades al llarg dels anys –sovint decennis- i mogut per un principi creatiu alhora frenètic, barroc i enciclopèdic. A l’Hangar Bicocca hi podem trobar -recreats per Björn i altres descendents, com Oddur o – alguns dels seus projectes majors, com els 100 autoretrats de xocolata (POTHAAFB, 1968), o el Flat Waste: un arxiu on apareixen classificats tots els elements de rebuig de la seva quotidianitat que Roth acomulà en el curs dels anys 1975 i 76, endreçats sistemàticament: cigars, tiquets, bitllets, sobres, aliments degradats. Per a Roth, l’art és una experiència que té com a escenari el context vital i com a ingredients, els detritus de l’existència.

Dieter Roth va ser també un dels grans renovadors de la gràfica contemporània –Hamilton deia que si un mètode d’estampació no hagués existit, Roth l’hauria descobert’. A Picadilly Project (1969-70), qüestionà la unicitat de l’obra d’art realitzant 96 variacions gràfiques sobre sis postals de la festiva plaça londinenca de la col·lecció del seu amic Richard Hamilton. A Milà també trobem sèries inicials més descongudes –com TheDamned Shit (1974-75) -, si bé hem trobat a faltar algunes de les seves obres cabdals en la disciplina com les Litteraturwurst (1961-1974) o el Daily Mirror Book (1961). També haguéssim volgut trobar la sèrie que va fer a Barcelona el 1976 (Tibidabo-HundezWinger), enregistrant 24 hores dels lladrucs dels gossos de la gossera del Tibidabo. Però, com avançàvem, la de Milà no és una mostra memorialista; és una obra coral, treballada pel seu fill Björn, coautor de gran part de l’obra de Dieter des de 1975. Les peces de creació filial són les obres més imponents de la mostra, com els grans parquets de més de set per quinze metres (The Floor, 1973-92; The Floor II, 1977-98), traces flotants de l’estudi islandès de Dieter trepitxat i treballat pels dos creadors durant més de vint-i-cinc anys. O el Sculpture’s Garden, una colossal instal·lació nòmada, abocador dels objectes més insòlits i descurats –instruments de música, pots de cola, escales de bombers, llums, neveres-, la qual d’ençà 1976 s’ha anat ampliant i actualitzant en diferents fases.

Conseqüència natural de Sculpture’s Garden n’ha resultat la instal·lació central de l’exposició: The Relative New Sculpture, realitzada per Björn i el seu fill Oddur Roth. Es tracta, més aviat, d’una transescultura: un pont elevat per a ser transitat, de gairebé vint metres d’allargada, que es comunica espacialment amb un bar retrofuturista fet per a l’ocasió, que aplega àncores, micròfons, pianos vells, escales, televisions. El passat cinc de desembre més de tres mil ànimes s’aplegaren al voltant d’aquesta obra per a acollir, sobre l’estructura, un concert de Ragnar Kjartansson, l’altre creador, d’origen islandès, convidat a exposar a la sala contigua de l’Hangar Bicocca. A banda, cinquanta mil persones ja es conten d’haver trepitjat l’exposició general de Diether i Björn Roth. Debut esclatant, en suma, de Todolí a Milà, amb una continuació que es promet ambiciosa: Micol Assaël, Cildo Meireldes o Juan Muñoz, entre d’altres projectes anunciats, que seran comissariats amb l’ajuda inestimable de l’altre flamant comissari de l’Hangar, i de la Tate Modern de Londres: Andrea Lissoni. Itàlia juga fort.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: