Harald Szeemann en set actituds

Publicat a Cultura/s, LaVanguardia, 11/12/2013

szeemann-la-gomera

Atmosfèric · Aglotinador · Demiürg · Escenògraf · Nòmada · Performatiu · Polític

 Un dels atractius de la Biennal de Venècia d’aquest any ha sigut la reconstrucció de la mostra When attitudes become form, comissariada per Harald Szeeman (Berna,1933-2005) a la Kunthsalle de Berna l’any 1969, i considerada l’exposició pionera de la curadoria internacional. Més enllà del muntatge proposat per Germano Celant al palazzo Ca Corner de la Fondazione Prada de Venècia –refinat, exhaustiu-, l’interès del projecte es troba sobretot en la revisió que per a l’ocasió s’ha fet de l’arxiu personal de Szeeman, que es preserva al Getty Institut de California: cartes, fotografies, dissenys, audiovisuals, notes, retalls, llibres, materials varis que van ser emprats pel comissari suís a fi de concebre l’exposició de Berna i que són un extraordinari pretext per tal de revisar els principis curatorials del gran referent de l’exposició d’art contemporània. No ens hem pogut resistir al repte –sobretot atenent a la incomprensible inexistència d’edicions sobre Szeeman publicades a la península-, i hem mirat de condensar el seu pensament en 7 actituds davant el fet artístic. Intencions que per la seva frescor i atreviment preserven, encara avui, una incisiva vigència.

 La primera gran aportació de Szeemann a When attitudes become form, va ser la posada en pràctica del que ell anomenava l’actitud atmosfèrica del curador. A Szeeman li interessava per sobre de tot que l’exposició d’art pugués amplificar un concepte que fos latent en l’atmosfera de les pràctiques d’art contemporani internacional. Aquest fet per si mateix ja era una raresa, ja que el que predominava en les institucions ancestrals – com la mateixa Kunsthale de Berna que dirigia Szeeman des de 1960- era el perfil de conservador local i memorialista. En canvi, per a l’exposició suïssa, Szeeman escollí a 40 artistes emergents i de diferents racons del planeta – entre ells Beuys, Weiner, Richard Serra, Mario Merz, Giuseppe Penone….-, representants del moviment processual i post-minimalista –fins llavors desconegut- que va emergir a finals dels seixanta a Europa i Estats Units: el moviment que posava per davant la intenció creativa de l’artista davant l’obra d’art acabada. Szeeman fou el primer en detectar una corrent emergent global i difondre-la a la institució del White Cube.

A Szeeman només li interessava representar corrents, no artistes, i per això els seus projectes sempre seran de caràcter col·lectiu. En conseqüència el paper principal del comissari serà el d’aglotinador de sensibilitats sota un mateix principi vector. De fet, a Berna, per primera vegada el conservador de museu actua com a autor d’exposicions, demiürg de la mostra que concebia la creació com a una obra d’art total wagneriana. Els artistes –amb els que per primera vegada es discutia d’intencions, processos, actituds polítiques, accions contextuals- eren convidats a participar seguint unes directrius precises i fent, sense excepció, obres sur place i d’una manera performàtica a la mostra, realitat que tampoc tenia precedents en una institució museística. Així, a Berna, Robert Barry, va ser convidat pel comissari suís a fer una instal·lació lumínica al terrat del museu; Mario Merz, a concebre el dia de la mostra inaugural un dels seus primers iglús; Michael Heizer, a perforar l’acera davant el museu; Joseph Beuys a untar els angles de la sala expositiva amb greix i margarina i Walter de Maria a instal·lar un telèfon amb qui es podria comunicar amb els visitants…

Aquelles accions van topar amb la reacció encesa de la quiescent ciutadania suïssa,  la qual van denunciar que tots aquells actes “vandàlics” fossin fets amb diner del contribuent. A l’hora de buscar responsables, Szeeman  va ser l’única figura que donà explicacions davant la societat civil. Per aquell motiu acabà essent destituït com a conservador de la Kunthsale de Berna, inaugurant una nova etapa com a comissari nòmada amb l’agència l’Agénce pour le travail intellectuel à demande. Però tot allò va ser un canvi epocal. En aparèixer el comissari com a responsable final de les obres -fins i tot fent-ho davant de notari- el crític es va reivindicar alhora com a autor i com figura política. El canvi de prisma devia ser tan fort com quan el primer violinista dels grups de cambra del Renaixement es transformà en director d’orquestra.

Szeeman, creia cegament en l’eficàcia del museu, de la institució, com a espai de comunicació cultural: “L’art al carrer no ha funcionat mai perquè l’artista amb l’obra d’art sols són extremament fràgils”, declarava. Szeeman subleva el White Cube des dels mateixos murs. El que la institució li permetia era donar permanència al projecte: era, sens dubte, un revolucionari il·lustrat, algú que creia en el poder de transgressió de les formes obertes. Convidava als artistes conceptuals i processuals a que les actituds esdevinguessin sòlides i rebels, processuals però duraderes. I aquesta actitud la magnificava posant en pràctica el seu principi escenogràfic de l’exposició. Per Szeeman, la idea de fons de la mostra havia de quedar visiblement explicada a través del muntatge, a través d’una atmosfera visible. Szeemann estava radicalment en contra dels textos pedagògics: el curador ha de transmetre lateralment, fins i tot quan es tracta de missatges complexes. De fet, Szeeman ha sigut el muntador d’algunes de les exposicions més espectaculars de les darreres 5 dècades: la Documenta 3, i les seves dues Biennals de Venècia, encara avui recordades com les darreres dues més grans biennals presentades.

45 anys han traspassat d’ençà la famosa exposició de Szeeman a Berna i  encara avui la figura del comissari no està prou valorada, ni molt menys normalitzada; de fet és de les primeres figures que es posen al pilot d’execució a l’hora de retallar pressupostos dels museus. Es torna a confiar amb el funcionari de plantilla: figura estàtica, encursetada, aquella que precisament Szeeman va mirar de subvertir. Però Szeeman creia en el museu, el va fer viu, efervescent, dinàmic, interactiu, fresc, intel·lectualment rigorós, políticament compromès. Que el seu exemple ens il·lumini.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s