Xavier Valls. El pintor frugal

valls001

Cultura/s, La Vanguardia, 06/10/13

Xavier Valls (Barcelona, 1923-2006), és un dels pintors importants de la postguerra catalana, i amb tot és, encara avui, un rara abbis, un pintor desconegut i rar.  Ell sempre va anar tossudament a la seva. La seva obra no tenia deutes amb l’avantguarda  del Dau al Set o l’informalisme.  No li interessava l’inconscient subversiu sinó més aviat ser conscient i fidel a tot allò que l’envoltava; ni tampoc el cridava l’abstracció expressiva pròpia del seu temps, sinó la plasmació serena de la seva realitat física. Aquesta personalitat hors du temps també el portà a no seguir cap corrent dominant a París quan hi arribà el 1949, quan la ciutat es debatia entre l’abstracció de la Jeune Pinture o la figuració existencial de Bernard Buffet. En Xavier Valls sempre es va sentir un exiliat: a París, a Barcelona, i principalment, al seu estudi.

Valls era un pintor lent, de 12-15 quadres a l’any, però pintant amb devoció cada dia els elements que l’envoltaven: les fruites, la vista del Sena, la seva família: en Manuel, la Giovanna, la Lluïsa. La màgia de pintar quotidianament el mateix sense entediar-se, sempre transmetent matís, emoció i profunditat. Es passava hores si calia suprimint una sola pinzellada, fins arribar a l’obra justa, sense calcular el temps que li calia. Li bastava en saber captar primer la llum tamisada parisinca –horitzontal, platejada- que arribava per la finestra en diferents moments al seu estudi: transmetre els detalls de la ceràmica, de la pell d’una tronja, d’una pera, un albercoc o una figuera de moro. El silenciós diàleg amb les coses familiars, com diria Glòria Bosch. Un, pocs elements, essencials. Després deia que volia captar la llum interior dels objectes, que intentava identificar amb la seva llum. En Xavier era un home apol·lini.

En Xavier Valls és dels pocs artistes nostrats que va saber pintar el silenci. Es va saber allunyar del món per representar-lo amb més profunditat. És molt difícil captar l’essència de les coses quan estem tan aqueferats. “Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci”, deia sàviament en les seves notes de taller. Només en el silenci trobem allò que romà, que és permanent. O dit d’una altra manera, la poesia que emergeix de la mirada callada de la realitat és el que torna eternes les coses. En un món ple de presses i d’immediataesa aquest contrapunt encalmat és imprescindible.

La pintura d’en Xavier Valls respira: ni suspira, ni esbufega, ni exhala. Respira. Tal i com diu la seva filla Giovanna, en Xavier mai oblidava que els fruits venien de la flor, i calia preservar el seu llinatge original. I sempre recordava quan va començar a pintar des del seu esplèndit jardí d’Horta, el poble –avui barri de Barcelona- que el va veure crèixer i a on no hi va deixar d’anar mai durant els estius, on prenia les notes emotives necessàries per després, a París, durant els hiverns, acabar-les de pintar.

I, finalment, no hem d’oblidar el Xavier Valls com a figura cabdal de la nostra cultura. Va ser un personatge important perquè va ser dels únics de la seva generació que es va quedar a viure a Parí,s en la darrera Belle Epoque parisina, la París existencial dels cafès, la nit i la tertúlia. Gairebé tots els artitstes de la seva generació hi van anar, gràcies a les beques de l’Institut francès, però pocs s’hi van quedar. I s’hi va quedar fent amistat amb tot un estol de primeres personaltats admirable, tal i com podem llegir de les seves memòries publicades a Quaderns Crema: La meva caixa de pandora. Entre les seves amistats es compten Giacometti, De Stael, Tristan Tzara, Maria Zambrano, Jaime Valle Inclan, Alejo Carpentier, molts a qui trobava al barri de Saint Germain, a cafés com el Fleur, el Deux Magots, o també el Mabillon, on participava a la tertulia de Valle Inclan. I això sense descuidar la seva profunda amistat amb la comunitat d’artistes catalans a París: els Gargallo, Rebull, Clavé  o Picasso. Una comunitat important, des d’on s’han escrit pàgines centrals de l’art modern peninsular. Cal doncs fer especial agraïment a la fundació Vila Casas, en un altre homenatge a una d’aquestes figures universals i poc celebrades aquí. Ho va fer amb en Vilató, amb en Clavé, ara amb en Xavier Valls, en el just homenatge a la seva obra silenciosa, senzilla i immortal.

[Publicat al suplement Culturas de LaVanguardia, 06 de novembre 2013]

Consultar pdf original

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s