Crítica de l’ull · Arts Santa Mònica

esterquintana

A Esther, Jordi, Oscar, Carles, Nicola i a tots els ulls innocents

 «La transgressió de l’ull és l’única transgressió possible.»

                                                                               Georges Bataille

 Després de la mort de Déu i de l’autor, esperem, també, la mort de l’ull.

L’ull creador, protector, just i magnànim, però també morbós, irascible, controlador i censor. L’òrgan de l’estat, de la religió, de la burgesia; la mirada jeràrquica, monocular i reglativa, és, per tradició, un òrgan alfa.

El seu símbol sumprem és el sol, expressió de la fecunditat universal. L’ull creador que de les seves llàgrimes en nasqueren els mars, els rius, la natura. O el mateix ull enciclopèdic, que  emmarcat per un triangle, és arquitecte fundador dels estats moderns i garant del seu credo de fraternitat, treball i igualança.

Però amb Bataille descobrim que aquest ull solar el que de veritat desitja és la nit. No il·lumina, sinó que encega per a traficar d’amagat amb la foscor. És l’ull una força sexual masculina, i la nit, vaginal. I per això l’ull és amic de la morbositat, del secret i la traïció. L’ull sent plenitud violant la presa, i una vegada desflorada, persegueix, sense descans, la venidora. L’ull i la mirada posseeixen, toquen, mosseguen, eternament insatisfets. Parlem de la mirada penetrant i dels ulls feridors. Com pot ser que passats tants segles de servitud de l’home al sol, aquest no hagi creat un ull per a mirar-lo de tu a tu i destapar l’engany?

I l’ull és just? L’ull custodia, però no vol veure. L’alegoria a la justícia és una dona que porta com atribut els ulls envenats, junt amb la balança, l’espasa i les taules de la llei. Envenats! La tradició li destapa l’ull esquerra quan es comet injúria: l’ull dret tapat, que és l’ull de la dretura, i de l’acció pels egipcis. I amb tot, els jutges estimen l’ull: en els primers tribunals revolucionaris portaven al coll un ull cristal·lí de relleu, i els tribunals feixistes –pensem en el tribunal  mussolinià de Milà- plasmen un ull megalític a la façana, emanant justícia i control dels seus raigs tentaculars.

I, en definitiva, també hi ha un ull interior. A orient veure és tancar els ulls. Tancant els ulls podem recuperar la veritable capacitat visiva que hem oblidat, rera el codi, el conflicte i l’interès. Vetllar la nit per afilar la mirada diurna. És el que també anomenen tercer ull, l’ull místic, que topa amb el nostre Argos de cent ulls, símbol màxim de la mirada exterior, obsedida pel control, la por i la protecció.

De Bataille també aprenem que l’únic que podem esperar de l’ull és que ens porti cap a un coneixement que no es basi en fonaments ni límits; que estigui, doncs, exposat a ser negat o transgredit.

Cal encegar-se per plantar cara a la medusa.

La transgressió de l’ull és l’única transgressió possible.

[Text exposició: Qui paga mana? de Jordi Trullàs, Arts Santa Mònica, 20-25 maig 2013]

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: