Entrevista a Xavier Gonzàlez Arnau. Des de l’esquerda.

p3231778-1024x768

[Versión española] [English version]

Veure entrevista en vídeo

Assabentats de la mort del filòsof Eugenio Trias, recordem una frase seva per introduir l’art de Xavier Gonzàlez Arnau: «Es solo a través del asombro y el vértigo que se abre una grieta privilegiada y nos planteamos las preguntas radicales. Así, es en los momentos de crisis cuando emergen las cuestiones relevantes». Gonzàlez Arnau intenta pintar l’esperança, l’amor i l’esperit en un temps de descomposició material. L’actual crisi és un moment fèrtil per a un creador com ell, que no creu en el progrés i veu les arts com un contrapunt de la civilització. Hi ha una recerca espiritual, pintura i esperit es troben en un tempo de gravetat. Això implica un cert distanciament del món material, de les coses efímeres, d’allò epidèrmic. Admira Walter Benjamin, que deia que tot acte de cultura és un acte de barbàrie. El pintor reclama un retorn a la puresa d’esperit d

1333126587_484800_1333206344_sumario_normal

e la cultura precivilitzada. Xavier vincula aquesta espiritualitat amb la idea de justícia social. L’art és per al creador un vehicle d’esperit, però també de comunió. Entrem en una nova era, on sobreviuran només les obres que comuniquin des del cor. Ja no és vàlid un art que se separa de l’experiència humana. La fredor ja no serà sostenible. Tampoc l’artifici ornamental. Només romandrà la necessitat.

Albert Mercadé. Inaugurem el canal YouTube de la Fundació AB, en què intentarem anar més enllà de la form

a i del formalisme entrevistant els artistes que exposin al nostre centre. Ens estrenem amb el pintor Xavier Gonzàlez Arnau, nascut a Terrassa el 1980 i resident a Berlín, que exposarà a la Fundació entre els mesos d’abril i maig. Ens citem el mes de desembre, a


Xavier Gonzàlez.
T’agraeixo això que dius, d’anar més enllà de la imatge, perquè per a mi la imatge en pintura és el menys important. És evident que entra pels ulls, però significa molt poc en relació amb el que conté l’obra. Un amic meu em deia l’altre dia: “Tot el que està viu vol viure. Tu creus que la llavor d’aquest cafè no volia ser flor? Si no se l’ha deixat viure, què hi tenim doncs? La resposta és esperit. L’obra ha de tenir esperit.”bans que l’obra i el projecte del Xavier es produeixin físicament.

 

A. M. Parles de llavor, de vida, d’esperit, sembla que reivindiquis un viatge introspectiu cap als orígens.

X. G. Sí, però llavor i origen en el sentit vital. Vull dir que en el món interior es troba tot, també l’exterior. El viatge per a un pintor és interior. Podríem anar a Mart, però el pintor ja hi ha estat a Mart. No cal transitar.

A. M. Entenc el que dius com un al·legat contra el progrés?

X. G. Exacte. En l’origen ja hi era tot. En l’infant hi és tot. Lamentablement no podem retornar a aquell estat, que és el més pur. Des de la memòria no es pot fer aquesta regressió cap a l’infant. Però des del cor sí. Tot el que és cerebral és corrupte i inútil per retornar a l’origen.

A. M. Critiques el futur en la mesura que és progrés, i sembla que defensis la vivència de l’instant, que és la temporalitat pròpia de l’infant, que no té memòria, ni planifica. Però en les teves obres has parlat d’història. A Gijón, interpretaves les últimes tesis de Benjamin, en què la història i el futur són cabdals per a la construcció del present.

X. G. Tot està en joc ara. Tot es configura ara. Vivim en un etern configurar-se. Quan un pinta, ha de tenir respecte pel que s’ha fet anteriorment. Prens consciència que estàs participant d’un esperit que no és teu, que tu hi participes.

El continuisme el trobo revolucionari, perquè entén la pintura com una reconfiguració. Revolució en el sentit del moviment que torna sempre del Sol. Jo defenso que la pintura, la política i la vida siguin revolucionàries, en el sentit solar d’etern retorn que he intentat explicar.

A. M. En la teva obra hi ha moltes referències a pensadors alemanys, del romanticisme i de més endavant: Hölderlin, Goethe i Benjamin, entre altres. Què t’interessa del vincle entre pintura i filosofia? Què aporta el romanticisme a la contemporaneïtat?

X. G. El que més m’interessa són les sagrades escriptures. Però la nostra cultura ha posat tanta sorra sobre allò sagrat que ho tinc molt difícil per entendre el que volen dir realment. El catolicisme ha fet molt mal també. Si fos jueu, no tindria aquest problema; quan digués arbre, em referiria, amb cos i ànima, a un arbre.

A. M. Amb la pintura no en tens prou, doncs.

X. G. Exacte. L’únic que és pur és la poesia en el seu sentit més estricte. Svetieva deia que tots els poetes són jueus. Això em va trasbalsar. Vaig pensar que aquesta dona havia volgut dir alguna cosa. L’esforç dels jueus és intentar defensar el màxim del significat en el llenguatge. Poesia hauria de voler dir ‘veritat’.

A. M. En les teves exposicions sovint ofereixes un acte performàtic en el qual pintes en directe al so de la música techno. Quin significat pren la música en la teva obra?

X. G. La música és un punt i a part. En el meu cas, vaig estar molts anys ficat en la música. Sóc sinestèsic i la música m’ha influït físicament. Quan estic en un concert perdo el cos i puc arribar a estar en un viatge sensorial. La música forma part d’una dimensió diferent, que no pertany a aquest món. És l’únic impuls que no arriba a la dimensió vivencial. Els músics sensats i modestos reconeixen que no se senten creadors. És com recollir coses. En la pintura no passa el mateix. Un pot tenir l’autoritat en el reordenament d’un patró. Li pots posar la teva personalitat. La pintura és la disciplina més humana, la poesia la més natural i la música la més sobrenatural.

A. M. En cada projecte, per tant, convergeixen diferents disciplines: la música, el pensament, la poesia i la pintura. Com intentes trobar una harmonia en tot plegat?

X. G. Sí, i no sé si això està bé. A mi el que més m’agradaria és arribar a ser pintor.

A. M. Parlem, per acabar, del projecte de la Fundació. Véns d’un any molt bo, amb exposicions a Londres i a Gijón. Exposicions molt crítiques amb la idea de progrés, a partir de les tesis de Benjamin. Impuls filosòfic i resolució formal s’aliaven extraordinàriament. Ara som a desembre, tres mesos per tant abans de la mostra a la Fundació i amb l’obra encara per fer. Quin serà el seu desplegament?

X. G. Ara voldria pintar una mica d’esperança. No n’hi ha prou a evidenciar el que va malament i per què va malament. Ara intentaré donar alguna clau de llum per posar esperança. Intentaré que aquesta esperança se sustenti en quelcom que sigui possible. No pintarem l’alegria de viure, perquè en un món amb tant de patiment no té sentit. Em vull centrar en l’esperança del treball. No és la vida que passa per l’home, sinó l’home per la vida. Si parlem d’esperit, parlem d’amor. I hi ha dues potències en l’amor: estimar i voler. Estimar ha d’estar per sobre de voler. L’amor que estima. El projecte es podria titular Endreça.

A. M. Com veus des de Berlín el moment actual de crisi sistèmica, i quina funció pot tenir l’art en tot plegat?

X. G. Penso que és un bon moment, perquè estem deixant enrere el dimoni del progrés, que s’ha sustentat en el patiment de tants pobles. Hem causat víctimes i, el que és pitjor, hem frivolitzat el patiment: perquè ja el donem per descomptat. L’esperança es podria basar en el fet que hi ha una oportunitat, ja que la gent ha entès que no hem pogut governar la nostra vida, que ens han abandonat. La gent encara no s’ha adonat que és ella la que mana. Ens ho han posat molt fàcil. Ens han abandonat completament. No valem ni la bala que ens mata. La gent per força haurà de manar, en la seva vida vull dir: afrontar la llum amb el millor esperit possible. És una gran oportunitat. Esperança en l’autogovern.

 A. M. Xavier, gràcies per haver-nos explicat aquesta endreça, i a veure com surt l’evolució de l’obra que faràs a Berlín.

X. G. Gràcies a vosaltres, sobretot per deixar-me expressar abans que passi, perquè vivim en una societat que massa sovint valora el resultat i no l’esperit amb què estan fetes les coses.

A. M. Intentarem difondre l’esperit a més del resultat, Xavier. Gràcies.

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s