Glossa a Bonart, premi ACCA 2012

246516_506890509357711_1458666706_n

[Versión española] [English version]

La revista Bonart de Girona ja fa temps que és per molts considerada la revista d’arts de referència a Catalunya. El guardó que li oferim avui, succeïx als que li van ser concedits a els anys 2002 i 2012 per l’APPEC, com a millor revista i editorial en català. Els premis esmentats són simptomàtics del reconeixement que el país fa de la revista com a un organisme imprescindible, que ja forma part de la nostra estructura artística. Sense Bonart, tindríem un buit al nostre sector. I el tindríem perquè Bonart, com al seu temps ho van ser Batik o Serra d’Or, fa temps que ha transcendit la seva tasca d’informadora de l’actualitat artística per a convertir-se en una plataforma. Plataforma en la millor de les seves accepcions, és a dir aquell projecte que és capaç de congregar diferents sensibilitats, que és capaç de formar als més joves, estimular i donar projecció a les nostres arts. Dit breu: Bonart aglotinant, bonart trampolí, bonart cantera.

A la revista, ja des del seu primer número el novembre de 1999, ha sigut natural poder llegir a crítics d’art de referència a casa nostra –Arnau Puig, Giralt-Miracle, al costat de figures representatives de l’art més contemporani com en David G. Torres o la Montse Badia; a artistes i galeries de tots els bàndols; a veus de la península com Luis Antonio de Villena, però també d’arreu del nostre territori, arribant també a Mallorca, València, Andorra, Aragó o el Rosselló. I al costat dels més experimentats, la oportunitat als més novells. En aquest apartat jo en puc dir alguna cosa, perquè en gran mesura puc afirmar que sóc producte de la seva cantera. Quan la revista ja començava a tenir un nom i prestigi, el seu director no va dubtar en donar-me una tribuna mensual a algú que encara estava acabant els seus estudis de llicenciatura. Bonart ha sigut, per molts de nosaltres, la millor escola de formació: que ens ha permès conèixer el sector en primer pla i fer una experiència que a la llarga ha portat projectes i feines.

Precisament perquè porto tants anys a la revista, segur que se’m permetrà una petita observació de futur. Tots estem d’acord en que Bonart ha millorat molt any rera any: nou disseny, nous articulistes, la revista digital. Però perquè la revista segueixi millorant, crec li fa falta fer un salt més: el salt de la internacionalització. Totes les capitals artístiques del món ho tenen: Milà, Nova York, París, Berlin. Bonart és la revista que millor representa les arts visuals a Catalunya i per tant cal fer-la també aparador internacional, donant prioritat a la seva traducció i difusió a l’estranger; estic segur que en aquesta tasca la revista podrà trobar les complicitats necessàries dins l’administració.

Per acabar, una de grandeses de la revista és la vocació de fer amb cada número una aportació a la nostra cultura. La revista s’ha presentat a una cantitat ingent d’espais, sempre d’una manera festiva: a la fundació Vila Casas, al museu del joguet a Figueres, el darrer que es va presentar al CCCB amb el tema de l’art i el paisatge. Sens dubte, aquest ritme, aquest esperit de superació, de vocació de servei ha sigut una de les claus del seu èxit. I això no s’explicaria sense l’actitud oberta, lúcida, 2.0, post-humanística i genial d’en Ricard Planas Camps; i també de l’equip que fa possible la revista mes rera mes: l’editora Anna Maria Camps, el president, Narcís Planas; la cap de difusió, la Sandra Planas i tots aquells redactors en cap que han tingut al llarg dels anys: Mireia, la Bea, l’Aina, en Toni. I la dissenyadora, la Marta. Família Bonart, gràcies per ser com sou, i per molts anys.

[Glossa llegida a la cerimònia dels premis ACCA 2012, Auditori del Macba, Barcelona, 20 de març 2013]

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art