Necessitar, afirmar, existir. Apunts sobre l’agonia del model artístic.

6a00d8341bfb1653ef017d3c806b00970c-550wi

Llegim amb interès l’article L’agonia del model, del crític gironí Eudald Camps. L’autor ens convida a fer una reflexió sobre la necessitat de replantejament del model artístic a Catalunya. Conclou que, traspassat el sisè any de crisis, aquesta ja pot ser considerada com a sistèmica i que, en conseqüència, tots els sectors de la societat civil s’han de sotmetre, necessàriament, a revisió. Si el model de societat que està en crisis és el resultant de la revolució industrial, és vàlid plantejar que el model artístic vigent fins l’actualitat, format per l’aliança d’arrel decimonònica entre artista, galeria, museu, crític i espectador, s’hagi de reformular.

Pels que creiem que res no tornarà a ser el que era, tenim el deure de preveure possibles escenaris, i posar-nos amb urgència a edificar sobre nous fonaments. Tot plegat, però, amb la tranquil·litat de saber que, sempre que l’home sobrevisqui a aquest sot, l’art seguirà exisitint, al costat de totes aquelles vocacions, que com la crítica, siguin filles de la necessitat.  Perquè l’art, per sobre de tot, és un acte radical d’afirmació, en que el context material hi té poc a veure per la seva supervivència. Altamira és una afirmació, tant artística i humana com un matoll de Soutine o una performance d’Abramovic. A tots ells els uneix, també, esperit i comunió. Afirmació, esperit i comunió, per tant, aquests seran de nou els trets distintius de l’art que de totes totes sobreviurà. Només queda el dubte que planteja amb intel·ligència l’Eudald: quina funció acompliran els servidors de l’art, moldejats per un nou context econòmic i tecnològic: el galerista, el crític, el creador.

És certa l’observació de l’Eudald que la major part de moviments de la modernitat s’han difós principalment des de l’àmbit galerístic, i per tant l’autor n’albira continuitat. Però tampoc és menys cert que la galeria, com les discogràfiques o les editorials, estan perdent funcionalitat. La galeria era útil perquè acomplia tres serveis imprescindibles pel creador: 1- procurava el llaç comunicatiu -un bon catàleg, un refinat marketing; 2-atreia el client i l’audiència; i finalment, passejava l’obra de l’artista per altres latituds, propiciant la seva internacionalització. Tanmateix, al creador 2.0 ja no li compensa que un tercer actor s’interposi en cap dels tres paràmetres esmentats. Mercès a l’alliberació tecnològica, avui l’artista s’autoedita el material dels seus esdeveniments;  s’encarrega de la difusió: gratuïta, instantània i global, aconseguint fins i tot projectes a l’estranger sense necessitat de passar per fires ni biennals – aquelles amanides pudentes de les que parlava Miró; i finalment, fins i tot en pot treure algun rèdit de tot plegat –sempre ínfim, cert-, però suficient com per alliberar-se del sempre incòmode intermediari. De fet, no escandalitzarà a ningú l’afirmació que pel creador sensat la galeria d’art és tot sovint una llosa: és com una parella de ball maldestre, amb dues visions del món ben antagòniques.  L’artista mediocre i el galerista sempre ballen esclar. Però el creador rigorós només es troba amb el galerista quan aquest irromp el mínim en el seu tempo de creació, és a dir quan el galerista té una comprensió profunda del fet artístic.

Tanmateix, no albirem una aniquilació voraç de la galeria, sinó de la galeria entesa en el seu sentit modern. De fet no concebem un escenari artístic sense un espai vehicular d’exposició. Aquest anhel postmodern ja va fracassar durant els anys setanta. Com que el diner públic s’haurà de destinar principalment a l’educació i a la sanitat, els espais d’art privats de segur que sobreviuran com a principals canalitzadors de la projecció artística, sempre que es reciclin seguint al meu entendre els següents principis. El nou espai d’art privat haurà de donar un servei a menor cost i de major qualitat al creador. Ara per ara, a l’artista no li compensa el tracte del galerista, però seria possible si el aquest oferís una reducció substancial dels seus honoraris a canvi d’una bona edició, una eficaç comunicació amb els mitjans i una implicació econòmica o material –és a dir en la producció- amb un projecte de transcendència cultural. Haurà de donar singularitzar el seu espai d’exposició, i apostar més fort per la difusió internacional de l’artista. També caldrà inserir la mostra en una programació intel·ligent, que fagi de l’espai d’art un bon segell artístic. El treball del galerista, per tant, haurà de ser constant, dinàmica, vocacional i compromesa. Com en la resta d’oficis del nou mil·leni, triomfaran els hiperbòlics, decauran els amansits.

El públic hipermodern seguirà necessitant segells de referència, un espai per on oferir una tria de qualitat. Els filtres en art són imprescindibles, perquè l’excel·lència és rara, excepcional i difícil. Per aquest sentit també trobem –i desitgem- futur a la feina del crític d’art, en tant que seguirà sent necessària la confiança amb alguna figura que tingui ull i criteri, així com algú que s’ocupi de la comunicació ordenada i diàfana del fet artístic, sempre associada al caos i a l’extrem. El crític del futur tindrà una funció concreta i necessària dins la societat, però amb atributs diferents que en l’actualitat. En el pitjor dels casos, com també passarà amb els galeristes i creadors, els crítics seran servidors d’artistes i galeristes de classes enriquides. En els casos més interessants però, el crític serà un actor precari, plurifuncional, que treballarà una mica en cada lloc: una mica per la cosa publica –ja sense diners per contractar-lo-; una mica del galerista 2.0 –que no tindrà diners per retribuir-lo -; una mica del museu –ofegat per l’abandó dels pressupostos de cultura; una mica de les universitats i les escoles – que necessitaran al crític d’art per a estimular la creativitat de les gents: autèntic i darrer baluard d’occident…

La supervivència del crític serà tan complexa que intuïm una forta selecció natural. Només quedaran els que senten l’art com a necessitat, en una mesura propera a la del creador, i també els que tinguin una profunda vocació de servei. Només temo que en un escenari de futur no se segueixin repetint els mateixos defectes que defineixin el nostre gremi en el present, i que potser no es deuen a la bonança econòmica, sinó que potser són estructurals: s’acusa al crític actual d’ensopiment, de poca vocació pedagògica, de poc compromís cultural, d’excessiva especulació metafísica. Però el model del futur pot ser igualment inocu si el crític no disposa de temps ni recursos per a dedicar-se a la redacció de llibres, i a la proposta de projectes. Potser tornarem a les èpoques en que el crític seriós era un ofici que es donava només quan coincidia l’estatus benestant amb una forta vocació literària; o el que escrivia a hores lliures, a redòs d’un altre ofici – de comú advocat o notari. Intuïm temps convulsos i per tant, apassionants en el món de l’art (pels que ens considerem d’infanteria esclar): temps de necessitat, depuració, afirmació, comunió i mancomunió, precarietat, existència i síntesis.

1298209199_extras_portada_0

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: