L’exposició, à rebours

 

[Versión española] [English version]

Felicitem, d’entrada, a en Martí Manen pel seu excel·lent assaig Salir de la exposición (Si es que alguna vez habíamos entrado). És un llibre ben escrit, intel·ligentment estructurat, elegant en ritme, claredat i síntesis; desafiador, en suma, de la recorrent boirina postmoderna. El llibre del jove crític resident a Estocolm, és el primer compendi fet a casa nostra on es revisen tots i cadascun dels elements que conformen una exposició contemporània. L’ideari curatorial de Manen comença allà a on l’exposició tradicional acaba. La consolidació del ready made, l’estètica relacional, el video, la performance, els workshops, han propiciat que el vell model d’exposició –el White Cube anglosaxó- quedi obsolet alhora d’encarar l’art vivent, representatiu d’una realitat multicomunicativa i hiperestimulada. L’autor exposa al llarg de trenta-tres petits relats, les seves idees al voltant del ritme i el tempo expositiu, la investigació, el discurs, la transversalitat, la tecnologia o els esdeveniments paral·lels en el si d’una projecte d’exposició contemporània.

L’ instint deconstructor d’exposicions propi de Manen neix de la fatal aliança que l’autor adverteix entre l’exposició moderna i el conservadorisme burgès. El crític  denuncia que el visitant clàssic no busca la sorpresa, sino la tranquilitat que li brinda el reconeixement d’uns codis expositius ja coneguts. Rera aquests analgèsics objectuals no hi ha possibilitat a rèplica discursiva, i mentrestant, sempre a parer de l’autor, la institució aprofita calladament per imposar un discurs de poder, d’ordre econòmic o ideològic. L’alternativa expositiva proposada per Manen se sostenta sobre tres idees de marcat ascendent marxista: l’aposta unidireccional per la novetat, la complicitat crítica entre l’exposició i la realitat, i la participació activa del visitant. Així, l’exposició ha de ser un lloc d’investigació i producció sobre allò desconegut, abans que un espai de presentació i contemplació; un territori híbrid traçat per les noves tecnologies: el vídeo, la ràdio o internet, i radicalment conceptualitzat. L’exposició no pot ser un espai neutral de distracció de l’esperit: ha de ser una arena política, generadora de contingut crític, social i urbà. Així mateix, l’espai expositiu ha de comptar indefectiblement amb la participació del públic, reconvertit en actor i actiu de la mostra. La proposta de Manen té ben present un model ideal de ciutadà: amb actitud crítica  i compromesa, que topa amb l’educació il·lustrada del gust per a deleït i consum íntim.

Al text hem trobat a faltar més actitud crítica davant els no pocs desencaixos que s’han donat en els darrers vint anys entre l’ideal curatorial postmodern i la seva resolució pràctica. ¿Tenen sentit les propostes desmaterialitzades en museus institucionals? ¿Com es justifica una exposició relacional sense altres visitants que els del mateix sector?¿Com es resol el conflicte entre uns museus aprimats i l’augment de recursos que demana aquest nou model per a sufragar producció, tecnologia, comissariat o debats? ¿Per què es nega la investigació, el debat o el discurs en una exposició convencional? ¿Per què la demonització sistemàtica de l’exposició museística si la major part de comissaris viuen del capital institucional? ¿No es dóna cap possibilitat –com si que es dóna a l’estanger- a la funció pertorbadora de l’obra d’art autònoma, sense contraforts textuals?

En qualsevol cas, Salir de la exposición és un llibre recomenable per a totes les sensibilitats i creences dins el món de l’art. Pels apocalíptics, lícids partidiaris de l’exposició contemplativa, resultarà un punxant enclau de confrontació estètica. Pels integrats, un llibre de referència, un fluent manual de consulta. I per a tots nosaltres, agents de l’art, ha de ser un estímul per a concretar assatgísticament les nostres conviccions artístiques.

onart, octubre-novembre 2012]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: