Josep Maria de Sucre, a la memòria

L’escriptor, activista cultural i pintor Josep Maria de Sucre (Vila de

Gràcia, Barcelona 1886-1969) és una de les figures més enigmàtiques

de la nostra història moderna de l’art. Tot i fer més de quaranta

anys de la seva mort, tot i no haver-se reivindicat com a pintor fins

els seixanta anys, tot i haver sigut desatès per la seva generació

–que fou la generació de Miró, d’Artigas, de Dalí o de Picasso–,

malgrat tot això, els seus retrats ínfims i espectrals han suscitat

un estrany magnetisme entre les diferents promocions d’artistes i

intel·lectuals catalans. Ja era comú entre els pintors barcelonins

del Dau al Set anar a visitar el vell de Sucre a la seva torre tronada

del carrer Sant Salvador de Gràcia, un ritual que continuaren molts

artistes de la generació d’Arranz-Bravo. La seva casa-taller, segons

la descripció de Cirici, era d’estil “neoclàssic, però transformada

per manca de mitjans, decrèpita, habitada per gats innumerables,

amb una poesia de la pobresa que no per estètica deixa de fer-nos

revoltar”. D’aquell precari heroisme emergiren les expressives testes

isolades dibuixades per en de Sucre amb pastell, i que els visitants

s’emportaven –o adquirien, segons la font- com a record.

Part de l’admiració dels joves artistes cap a de Sucre venia motivada

pel compromís que l’escriptor i pintor sempre mostrà cap a l’art

emergent. Mercès a la seva mediació, Antoni Tàpies, Jordi, Xavier

Valls, Cuixart o August Puig pogueren creuar per primera vegada els

Pirineus i entrar en contacte amb la capital de l’art d’aquell moment,

París. De Sucre també formava part de comitès d’organització

d’exposicions d’art jove –com els Salons d’Octubre- i impartia de

manera benèvola conferències sobre l’art d’avantguarda francès,

del qual els artistes no en tenien cap mena de coneixement, atès

l’estat d’obstrucció cultural en què estava immers el país. Alguns

dels testimonis encara recorden com el pobre de Sucre passava el

plateret en finalitzar les seves xerrades… De fet, sense saber-ho, ni

voler-ho, de Sucre, essent un creador “suïcidat” del seu temps, es va

avançar també a ell: resistir en la pobresa a la cerca d’allò veritable

i sincer, abans de caure en la temptació d’un art superficial, modal o

immediat; sortir al carrer per difondre la cultura a la gent abans que

jeure a la cuneta de la queixa o del jaç.

 [Amb motiu de l’exposició: Josep Maria de Sucre, a la memòria. Fundació Arranz-Bravo , L’Hospitalet. Setembre-Novembre 2012]

Dites de De Sucre

 “Els meus retrats venen de lluny, de quan era jove i

durant vint anys vaig treballar al jutjat, veient tothora la

misèria moral, que és molt pitjor que la misèria física i la

misèria material. Aquells rostres deformats pel dolor dels

que eren condemnats, m’han perseguit sempre més des

d’aleshores”

“La joventut ha de trencar amb la superficialitat de l’art

de la immediatesa visual. Cal deixar aflorar tot allò inèdit i

vital.”

“qui no reflexiona no viu pròpiament; qui no aspira a ideals

superiors, no és, en veritat, un home. Per manca d’una

llibertadora orientació inicial, l’home, massa feble encara,

es deixa endur a l’atzar del que ha trobat fet; reposa en el

que deuria combatre, s’eixarreix en l’esperit, i la intensitat,

en l’acció, minça, dislocada”

“que l’aureola de la sensibilitat no distregui… la percepció

interna…. que la literatura no emmetzini el pur delit

estètic”

“amb massa freqüència s’ofereix l’atenció al públic

obres únicament basades en l’afalac per la temàtica,

en l’irresponsable empirisme o en l’estricta maceració

intel·lectualista, sense prèvia necessitat temperamental

d’una autentificació sincera.”

“demanem que en l’art es mantingui l’emocionada

evocació de la transcendent permanència educacional del

mestratge romànic i gòtic, que tan a mà tenen els més

joves artistes de Barcelona.”

Hay en el alienado un ingenio incomprendido que

resguarda en su mente una imagen que sólo causa pavor

y que sólo el delirio le permite encontrar una salida a las

opresiones que la vida le depara.

Sólo Van Gogh y Nietche tenía esta mirada desnuda al

alma, desnuda al cuerpo del hombre, más allá de las

argucias del espíritu

 

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art

One comment

  1. Argucias del espíritu…. aunque profundo e doloroso … bonita expresión!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: