Hiper-Picasso

[English version]

“Que Valentí Roma i jo siguem comissaris d’una exposició al Museu Picasso és com si un banc encarregués la publicitat a uns xicots del 15-M.”, ironitzava l’artista andalús Pedro G. Romero durant la presentació d’ Economia: Picasso. En efecte, Roma i Romero són dos dels professionals de l’art més combatius contra el sistema de les arts plàstiques de la modernitat, que entenen més aviat com una trama delictiva protagonitzada per la pintura, el diner i el capitalisme. La seva contraproposta sempre s’ha mogut des del territori inefable de l’arxivística, la tendència iniciada a casa nostra per Antoni Muntadas que en la darrera dècada s’ha perfilat com un dels moviments predominants de l’escena contemporània a Barcelona. En el cas de G. Romero, la seva especialització s’ha centrat en l’anàlisi documental exaustiu de la “iconoclastia política antisacramental de Espanya entre 1845 i 1945”, que des de l’any 1999 desglossa en diferents projectes expositius sota el títol d’ Arxiu F.X, i que ara se li ha encarregat de confrontar amb la colossal figura de Picasso.

Les exposicions de Romero –valgui com a exemple el projecte La Comunitat inconfessable presentada a Venècia el 2009- acostumen a tenir una presència críptica notable, de boirina intel·lectual i espessor documental. Però el transfons del discurs té un interès real, especialment des del punt de vista crític i sociològic. L’Arxiu fx és un arsenal d’imatges molts singulars –fotografies, vídeos, documents varis- d’alguns dels moments més tensos de la nostra història moderna, com la Setmana Negra o la Guerra Civil; documents insòlits que enllaça amb episodis de la contemporaneïtat. I esclar, la figura de Picasso té una clara relació amb tot el seu projecte: d’un cantó és la figura fundacional del capitalisme artístic el segle XX, l’alquimista que tot el que tocava ho convertia en or; de l’altre, és l’exemple paradigmàtic del creador políticament compromès. En un i alre cantó es conten infinitats d’anègdotes i contradiccions que el tàndem curatorial ha tingut l’ocasió de desgranar d’una manera oberta i actualitzada.

L’exposició al museu Picasso té més interès que la que ens presentaren a Venècia. Segueixen sense resoldre el problema de comunicació -l’espectador navega sense nord entre imatges i cultismes – però, un cop depassada la fase iniciàtica post-moderna, emergeixen 7 eixos de reflexió sobre la figura de Picasso molt il·luminadors. Realment, els comissaris han anat a la ferida. Hem cregut destriar aquests eixos conflictius picassians de la següent manera: el cubisme lúdic, la dona objecte, el primitivisme colonial, l’engany estratègic, l’apropiassonisme i l’ambigüetat del compromís polític. Són els 7 pecats capitals de Picasso, les 7 ambigüetats a que la societat sovint va fer ulls clucs per la supremacia del mite romàntic del geni. Al seu torn, cada bloc expositiu està contextualitzat amb 5 àmbits de reflexió: documentació històrica (cartes, fotografies, vídeos), equivalències intel·lectuals (on entren en ball grans títols de la literatura artística del segle XX), obres de Picasso il·lustradores, l’equivalent conceptual en l’art contemporani (en l’exposició hi ha obres de Hamilton o Jorn, entre d’altres) i finalment un colfó artístic de Pedro G. Romero. Si hem fet bé el recorregut, haurem de sortir de la mostra amb un crucigrama estampat en una bossa, un poster d’època, enganxines rubricades amb el títol de “Se Vende” i caramels embolicats amb missatges encriptats. L’opacitat queda així compensada amb la frescor de les propostes contemporànies, que balancegen entre el ludisme i el compromís social. És el llegat de Pepe Serra al Museu Picasso: un salt de risc que valorem pel seu caràcter inèdit, autocrític i per la seva fe –que nosaltres compartim- en reconvertir els museus convencionals en temples oberts a la innovació i la transversalitat.

ublicat a Bonart, juliol 2012]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: