Peter Halley. La pintura ens representa

[English version] [Versión española]

És possible que la pintura ens representi a nosaltres, especíments del segle XXI? La resposta de Peter Halley és radicalment afirmativa. Aquí només val una llei: que l’art remogui el nostre estat d’esperit: relativista, hedonista, urbanita, cibernètic, agrestament solitari. Quan Halley va debutar a Nova York, a principis dels anys vuitanta, s’adonà que el moviment conceptual no denunciava tant la pintura per si mateixa, sinó els valors caducs que s’hi projectaven. El neoexpressionisme reproduïa vells trucs romàntics, i el minimalisme, la buida voluptuositat de l’ornament. I Halley contratacà: davant l’absència del tot, proposà d’encarar les parts; davant el discurs messiànic, es decantà per la ironia i el joc amb lo quotidià i palpable; davant la forma, ell proposa l’existència. No busquem en l’art puresa i sinceritat, afegia,  ficcionem amb els colors, formes, pells i tensions del nostre temps.

Ara bé: dotem de contingut a la geometria. La geometria, sens subte, ens representa. El vintè segle – amb Malevich, Rothko, Mondrian, Newman-, se li havia donat un caràcter de transcendència, quan en realitat, allò geomètric simbolitza tot allò del que avui ens avergonyim com a civilització: el control, el límit, l’expansió, la desmesura. Reconduim-ho doncs: la geometria pot ser un pol de reflexió sobre la nostra condició existencial. Halley ha passat trenta anys reflexionant sobre els volums que modulen les nostres vides. La pintura li permet fer-ho a través de la mínima expressió. En essència, la nostra vida està vehiculada per cèdules –cells– i conductes – tubes. En espais tancats habitem –en presons segons l’artista: són els volums estructurals del nostre temps, com abans ho era la era, la plaça o el temple. Els conductes –tubs, fils, vies, carreteres- ens alimenten en el nostre aïllament. Halley considera que l’art geomètric ja està encarnat a la nostra quotidianitat. Avui la pintura només pot aspirar a descriure el desplegament de la geometria a les nostres vides. I no només en la forma, també en el color i la matèria: Halley empra colors artificials Day-Glo, cromes de psicodèlia, i materials en relleu Roll-a-tex. I tot plegat conjuntat amb infinites variacions sobre el mateix model pictòric, des de l’any 1984.

La seva obra és sens dubte una sublimació d’un trauma vivencial. Halley va créixer dins la quadrícula abstracta i serialitzada de Manhattan. Es va criar en un edifici de catorze plantes de totxana, que s’alçava entorn a un pati rectangular, rodejat de construcció i ciment. Per la finestra del seu petit habitacle només veia finestres. Se sentia alienat i mecànic. Però aquesta ciutat angulosa és la mateixa que el va catapultar a la fama. Era l’East Village il·lustrat dels anys 1984, 1985, 1986, que va veure néixer galeries, artistes, músics i intel·lectuals.  Halley pertany a l’anomenada generació neogeo, la primera en fer transpirar una estètica cibernètica a l’art. Ara penso que els anglosaxons –Baldessari o Hamilton- es compten entre els pocs que han sabut trobar el just equilibri entre forma i concepte, entre objecte i reflexió, per representar la nostra era. També penso que en Peter Halley ha exagerat una mica amb la seva creuada contra l’art transcendent. Al cap i a la fi, ell ha sabut copsar símbols amb els que ens identifiquem, i amb aquest gest ja ha transcendit els seus límits d’artista presoner d’un temps, d’una ciutat i d’un país ben determinat. I amb tot, en ple 2012, Halley, tossut i incisiu, intenta donar resposta a les mateixes preguntes mortals de sempre: ¿Per què em tranquil·litza la geometria? ¿Per què estic tan a gust en un habitació tot sol?

ublicat a Bonart, maig 2012]  article original en pdf

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: