Jonathan Littell. Tríptic Bacon

[English version]

L’aclamat escriptor franco-americà resident a Barcelona, autor de Les Beningnes (Les Bienveillantes, Premi Goncourt i de l’Acadèmia Francesa, 2006), acaba de veure publicat a França (L’Arbaléte/Gallimard) el seu darrer assaig dedicat a la pintura de Francis Bacon.

 

L’escenari de l’obertura de Tryptique Bacon és d’una gran plasticitat literària. L’escriptor és convocat un dilluns pel matí al Museu del Prado madrileny, amb les portes del museu tancades al gran públic. L’acomboia la conservadora del Prado, Manuela Mena, i contemplen plegats, durant una llarga jornada, l’exposició temporal de Francis Bacon i les obres mestres del museu. Reediten el ritual preferit del pintor anglès, que havia fet en tantes altres ocasions: el creador sol en l’immens silenci, desxifrant els secrets tècnics de Velázquez, Goya, el Greco. L’educació perceptiva del creador, en la seva màxima expressió. Littell pren nota de les doctes observacions de la historiadora, humil i atén a la lliçó, com un neòfit obrint-se als misteris de la degustació artística. I en el trànsit de l’observació es planteja els interrogants que desarrollarà, documentadament, en els dos següents apartats del seu estudi: la Gramàtica artística, la Imatge vertadera. L’assaig es composa així a guisa d’un tríptic ritmat en el que intervenen, seqüencialment, els principals ingredients del judici crític d’una obra d’art: l’escolta, l’observació, l’astorament, la documentació, l’avaluació estètica.

La novetat del llibre no l’hem de trobar tant en les tesis plantejades, moltes d’elles anunciades per Gilles Deleuze o pel mateix Bacon en les entrevistes amb David Sylvester, com en la reveladora metodologia literària que l’escriptor adopta per a analitzar l’obra baconiana. Littell equipara el descobriment de l’obra d’un artista a l’aprenenatge d’una «llengua estrangera». No n’hi ha prou en aprendre els mots, sinó que també cal aprofundir en cada una de les particularitats de la gramàtica. Cal analitzar-ne la fonètica –les relacions tonals-, la morfologia –les formes i les relacions entre formes- o la sintaxi. De l’obra de Bacon Littell n’analitza paraigües, cercles, sexes; n’estudia les seves relacions a nivell espaial, cromàtic, corporal; desxifra la força de la mirada, del somriure; la precisió de la pinzellada de fusió. Vol explicar-ho tot des de la forma i la iconografia, amb el seu característic mestratge documental i analític. Tryptique Bacon és segurament l’estudi més minuciós que mai s’hagi escrit sobre l’obra del gran mestre anglès.

En el relat, l’avaluació formal va transmutant en complexitat estètica. L’autor s’atura en a desarrollar  conceptes tan oberts i debatuts dins la història de l’art com el d’imitació, realisme i veracitat pictòrica. Parteix dels grecs, considera el retrats alexandrins, les icones russes, i analitza amb agilitat la iconografia pictòrica moderna. S’adhereix als qui pensen que l’art, des de la invenció de la fotografia, només té un sentit si es reinventa com a agent interpelador de la realitat -no com a imitador-, sempre privilegiant la profunditat, la veracitat, l’ enigma.

Malgrat la convicció formalista del llibre  no podem evitar pensar en l’estreta identificació conceptual que trobem entre l’autor del Récit sur Rien i la figura de Bacon. Hi ha, ens sembla, un interès compartit en les respectives creacions: el tractament fred del dolor; la violència de la realitat; la deriva tràgica, escèptica i existencial de l’ésser humà  en la cultura eurpea després de l’holocaust jueu. Al respecte, Littell revela una dada desconcertant en el llibre: una de les primeres exposicions de Bacon a Anglaterra coincidí amb la publicació de Lee Miller de les fotografies del Camp de Concentració de Dachau, l’estiu de 1945. Una desfeta humana que també Littell va saber encarar amb valentia en el seu cos literari. Altres intel·lectuals europeus reivindicaren en el seu moment l’obra de Bacon com a una de les més icòniques de la nostra era:  Deleuze ho demostrà en el terreny de la filosofia, Bertolucci, ho advertí des de l’arena cinematogràfica (Últim Tango a París). Hi ha fam de símbols entre els humans. Necessitat d’icones que perpetuïn miratges de pertinença i eternitat.

onart, gener 2012] Article original en pdf

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: