Jordi Abelló. El crim de ser humà

 Entre totes les bombolles que dicten i inflen el nostre present, la més perniciosa és, sens dubte, la bombolla de la temporalitat; la que accelera vertiginosament la nostra velocitat de creuer, conduïnt-lo cap a un alt esborany cadacop més allunyat de la remor humana. És per això que l’art, la cocció creativa, és tan necessària, perqué és portadora del ritme originari del temps, que es conjuga sempre arran de terra, ben aprop de l’home i la seva complexitat. És per això que són tan necessaris artistes com en Jordi Abelló, sabedors d’aquesta llei irrefutable. El creador ha ben interioritzat que no és necessari que l’art actual vagi de costat amb les agulles del rellotge tecnocràtic, sinó que actui com a fèrtil contrapès de la civilització.  Els contraforts de Jordi Abelló els erigeix per via de tres obsessions innates: la profunditat d’observació, la indiferència tècnica, l’expresivitat tràgica. Totes tres actituds ens semblen respectades en aquesta Triologia del crim que presentem ala Fundació Arranz-Bravo, on el menys important són els tres temes proposats (el Crim, el Carrer, els Interiors), sinó l’ambició humanista del creador i el lloc que ocupa dins l’arena contemporània.

Perquè en realitat només ens queden dues coses allà on recolzar-nos: el treball i l’individu. Poc o res en queda d’ideals, de natura, d’esperit, de tot allò antigament categoritzat com a pilar. En una realitat atomitzada emergeix, indifectiblement, l’experiència tràgica, l’existir de l’home a la deriva, sense embans ni sàrries. Aquesta experiència que Jordi Abelló sap tan bé inflamar en el seu art: el tremolor de la intercomunicació humana, la falta absoluta de sincronia amb el que vivim i ens relacionem amb el món i la natura. A en Abelló li interessa, ens sembla, explorar aquesta quotidianitat sinistre, fràgil, descabdellada, i normalíssima, des de tos els angles possibles d’estudi. En la sèrie Interiors, es mostra obsedit per la incòmode coreografia dels éssers humans al mirar d’encaixar-se en els habitacles. El drama de l’equilibri domèstic, o de la nostra esperança de trobar coherència entre l’ànima i la closca. A Street, en canvi, el drama humà rau en els curtcircuits comunicatius entre urbanites famèlics d’estimuls. Per a l’ocasió, s’endinsa en les estranyes de les relacions anatòmiques i gestuals  entre els semblants, les contorsions facials emmascaradores del drama i de la velada veritat. Però sobretot, el gran repte estriba en la captació del buit atmosfèric, la projecció concèntrica de l’alè vital, la coherència externa amb el desequilibri intern dels actors regulars de carrer.

És aquí on Abelló fa bandera dels seus referents. Ha configurat una pròpia tradició a la carta, integrada pels grans actors de la història moderna de l’art que millor saberen amotllar recursos tècnics per a expressar profunditats psicològiques complexes. Naturalment, no ens referim  als especul·ladors de la forma, sempre orbs davant el drama humà (els cubistes, els impressionistes, els conceptuals); parlem de les vel·ledures psicòtiques de Goya, de Rembrandt, el croma càrnic de Bacon, l’espàtula atmosfèrica de Richter, la intel·ligència espaial de Juan Muñoz. Els seus referents dins la història Abelló se’ls ha empapat fins a l’extenuació, arribant a analitzar, fins i tot, les radiografies dels quadres de Goya o Velázquez que es conserven al Prado madrileny. S’ha impregnat obsessivament de les habilitats tècniques dels grans mestres, mogut per una noble esperança de contagi.

Muñoz, en canvi, fou el seu gran mestre en vida. Aprengué al seu costat, en forma i actitud davant el fet artístic. Els dibuixos d’Abelló exhalen la intel·ligent resolució coreogràfica dels homes amb els espais, o dels homes entre ells. La lliçó més fonda que Abelló trobà en el seu mestre és la visió humanista del món, el neguit de tot saber-ho, tot aprendre-ho, tot mirar-ho, per escollir, triar, ben expressar. La cultura visual de l’Abelló és inabastable, enorme, insòlita. Ho entendran els privilegiats visitants del seu estudi, un vell palomar reusenc de menys de deu metres quadrats, a on s’amontonen desenes d’àlbums d’imatges, arxius visuals, retalls de revistes, llibres de bibliòfil, revistes de moda, fulletons urbans. Del cosmos humà tot li interessa, poc se li escapa. Un arsenal anatòmic del segle XXI, des d’on encara li queden uns pocs centímetres per a crear la seva obra, encriptada sempre en petits formats. És una actitud de radicalitat austera, d’una gran coherència i harmonia amb la tradició artística i fisiològica dela Catalunya Nova.Del seu estudi, en pengen dues màximes dels dos grans genis confabuladors del camp baix. De Gaudí: «L’Art ha d’anar acompanyat de la misèria i de l’amor, sinó no és art»; de Mirò: «Cal estar disposat a treballar dins la indiferència  i l’austeritat més totals»

És així com el nostre artista es constreny a la creació humil i seriada. Els seus projectes són, de fet, storyboards, enlloc de tríptics o els políptics dels grans pintors de l’existència. Ens conta històries, però no li interessa per res la literatura; de fet, la serializació li serveix de centrifugadora de tot allò narratiu, anegdòtic. Les obres d’Abelló busquen un equilibri de la psicologia amb la plàstica; l’harmonia d’un món incert i fragmentat. Potser per això un dels seus tallers preferits és el tren; allà d’on extreu matèria prima humana, però també nous recursos tècnics coherents amb el seu imaginari: la creació en equilibri. Potser, al cap d’ avall, l’únic crim és el de ser humà. La seva humiltat indiferent l’ha permès aguditzar la seva capacitat d’observació en el tren de la vida. No és una observació freda la que plasma. La seva serenitat l’ha fet emergir la consciència subterrània, i copsada sense anàlisi, deixant fluir l’ull interior. Per això les seves escenes posseixen una gran càrrega atmosfèrica, psicològica.

Insistim, no busquem el sentit a aquesta triologia. Abandonem-nos a la mirada tràgica de l’artista. Descobrim les contorsions dels humans al relacionar-nos. Aveurem d’una mica de saba del fondal de la creació, d’aquell líquid en extinció que encara llisca en la subterraneitat del temps.

[Catàleg exposició Jordi Abelló. Trilogia del Crim. Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet, 2011]

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: