Homo et natura

[English version]

“Produeix una inmensa tristor pensar que la naturalesa parla, mentre l’ésser humà no escolta”

Victor Hugo

“Allà o no hi ha l’home, la naturalesa és un desert”

William Blake

Si poguéssim distingir un gran mapa amb els principals temes que s’han donat dins l’art occidental en els darrers tres-cents anys, advertiríem com, del conjunt, sobresurten dues grans obsessions: la naturalesa i l’ésser humà. Des de Goya fins a Bill Viola, des de Turner als artistes Land Art… Una justificació plausible d’aquest fenomen ens la dóna el trauma històric que ocasionà la ruptura amb el món antic, durant les revolucions il·lustrades; l’emancipació respecte una era rudimentària i dogmàtica, però més propera potser a aquell mite de l’Edat d’Or en que home i natura confluïen harmoniosament, sense conflicte. Com en l’actualitat, molts dels creadors pioners de l’aventura moderna s’abocaren a la captura d’unes inquietuds, panteïstes o existencials, que es presentaven amb l’hegemonia espiritual suficients com per substituir les caduques icones del passat acadèmic i cristià. No es tractava d’una acció capritxosa, sinó plenament sentida; una necessitat de reconquesta de la puresa sacrificada en nom del progrés –la Natura-, o bé d’afirmar-se en una realitat sense més referents que l’insondable Jo.

La naturalesa, ho deia Schiller, és una idea. No és només un decorat allà on delectar-nos quan ens allunyem de la ciutat i el ciment. És també un concepte que sintetitza tot allò que l’home renuncia quan dóna un pas civilitzat cap endavant: la senzillesa, la ingenuitat, el doll orgànic, el ritme natural de les coses, la intuïció animal. Per això necessitem l’art i la cultura; per què l’home cultivi aquest ritme primigeni que ens ajuda a reconquerir la naturalitat de l’ésser. Els romàntics foren els pioners en reivindicar l’art com el millor conductor de sàvia regeneradora per l’home. Rousseau, Schiller, Hölderlin, Goethe,  Pope, Wilde,  i ben aviat també els artistes: Constable, Turner, Cézanne, Gauguin….

Amb aquesta ferida va néixer el paisatgisme modern. Per als paisatgistes més compromesos, la naturalesa era un referent d’innocència incontaminada, i més endavant, de reflex dels estats d’ànim més certers o inòspids de l’individu. És una realitat que constaten els paisatges des de Friederich fins a Rothko, però també molts propostes dels artistes de la così detta postmodernitat. En una època líquida i desmaterialitzada, l’element artístic es dilueix en la naturalesa mateixa; el Landart concep la natura dins la natura, però sempre a la recerca d’aquell complement que acabi de perfeccionar l’home, com el vell Cézanne buscant el volum exacte dins l’espai adequat; o l’art povera, que en algunes de les seves icones més inspirades –Giuseppe Penone-, intenta retornar l’art al ritme fràgil de la naturalesa. Des dels anys seixanta, no obstant, emergeix una tercera via, que és la de denúncia, la de l’activisme compromès amb el medi. Crear catarsis per via de la revel·lió contra les injustícies vers l’entorn natural, fou una de les aportacions d’artistes com Joseph Beuys o Hans Haacke, entre molts altres que obriren l’experiència artística i que foren referents pels artistes de la contemporaneïtat que avui relleven i renoven la seva tasca.

A l’altra borera del riu trobem l’home, entotsolat, a la deriva introspectiva. L’escisió amb la natura ens encamina cap a l’abstracció -si el creador és especulatiu-, o cap a la introspecció, en el cas d’un major compromís amb la condició humana. Un moviment que palesa la necessitat dels artistes moderns i contemporanis d’identificar-nos, com mai en cap època, amb la representació profunda de l’ésser humà; una realitat potser acentuada per la deshumanització sense parangó històric en que s’ha vist sotmesa la nostra espécie al llarg del segle XX. Una realitat immortalitzada en un primer moment per algunes de les grans icones de la nostra era: les presons de Piranesi, els monstres de Goya, la soledat contemplativa de Friederich, el crit de Munch i dels expressionistes alemanys, els autorretrats de Van Gogh. Més recentment, aquesta corrent s’ha anat dilatant, especialment després de ser homologada per la filosofia existencialista. L’angoixa de la deriva de l’ésser humà, que afirma la seva essència des de l’existència, com advertia Sartre. Els crits de Giacometti, Dubuffet, de Bacon, de Saura, de Baselitz, i més endavant de Viola, Kiefer, Louise Bourgeoise, cerquen la catarsis submergint-se en les passions humanes, o les tensions del cos –de l’individu- fragmentat.

Home vs Natura. Aquest és el tema que proposem per l’edició de l’ArtMix del 2011 per als creadors de Santa Coloma de Gramanet; en el marc, com de costum, d’ un tema ampli que tingui vigència dins l’art contemporani i, alhora, dins el pensament occidental, per fer de l’art un espai de cultura, reflexió, comunicació; una cultura actuable a on plantejar-se preguntes d’abast col·lectiu: Quins vincles espirituals o reivindicatius tenim amb la naturalesa en el segle XXI? Quin és l’estat d’esperit de l’ésser humà en una era tecnocràtica? Com es representen les passions humanes de l’individu  en el segon mil·leni?

ext catàleg exposició, Homo et Natura, Biennal de Santa Coloma, Centre d’Art Contemporani Can Sisteré, 2011]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art