Qüestionem el paradigma?

[English version]

Siguem clars: ningú qüestiona el paradigma de l’art emergent que s’està difonent als quatre vents d’ençà uns mesos a Catalunya i que acaba de certificar l’exposició estiuenca de La Panera: La Qüestió del Paradigma. Genealogies de l’emergència en l’art contemporani a Catalunya? L’exposició és del tot desencoratjadora: un immens frigorífic visual on hi manca tensió creativa, compromís conceptual, transgressió visual, ironia desastavilitzadora, guinys sagaços a la tradició contemporània de l’art. I al seu lloc, trobem el cantò més prim de la creació contemporània: el neoconceptualisme desganat, la sociologia amateur, la brometa de quadrilla, el video i la fotografia pueril i una estètica pobra, pobríssima, de serpentines, xinxetes, grapes, i fotocòpies. De debò que tot això és el que podem oferir com a mostra representativa de l’art emergent català?

Voldria considerar de l’exposició elements merament artístics, tot i el meu profund desacord en la manera que s’ha plantejat i venut l’exposició: no ens trobem davant d’una selecció eclèctica d’artistes emergents, sinó davant d’una facció ben delimitada, mantejada en gran part pel circuit públic d’art contemporani català. Dels mantejats i mantejadors vull dir, perquè la mostra té l’ambició de mostrar el circuit des d’on s’han enlairat els artistes, així com dels seus glossadors (fins i tot amb fotografies dels protagonistes penjades als murs…).

Amb tot, el que realment em preocupa és el baix nivell general de les obres presentades. Entenc que la responsabilitat no és només dels artistes, sino de la selecció que s’ha fet de la seva obra. De fet, moltes de les propostes presentades a la galeria Estrany de la mota a la ja traspassada mostra Belvedere –protagonitzada per molts dels artistes paradigma- supera amb escreix la categoria de les seleccionades a Lleida. És una llàstima que artistes talentosos com Gabriel Pericàs – que presentà un excel·lent proposta a la biennal de la Jove Creació europea- o Alex Reynolds, no haguessin aprofitat l’ocasió lleidetana per deplegar el seu talent.

Però potser allò que m’ha semblat més fluix de l’exposició són els referents reivindicats pel grup de joves artistes. En primer lloc, perquè les obres seleccionades de creadors referencials com l’Eulàlia Valldosera o en Carlos Pazos, desmereixen de llarg la grandesa dels creadors. Però no és el pitjor. Per mi ho empitjora tot el presentar com a paradigma artistes del conceptualisme dels noranta. Han passat els suficients anys com per no seguir insistint en quelcom que no va funcionar, que no ha aconseguit traspassar exitosament les fronteres de la península i que no ha quallat en l’establishment cultural propi, entenet la cultura en el seu sentit més ampli esclar: la que és capaç d’aglotinar tant la intelligentsia -de lletres i ciències-, com el conjunt de la societat. L’únic que aconseguim amb aquestes exposicions és que la bombolla de l’art contemporani segueixi enlairant-se i distanciant cada cop més de la latitud humana.

Sens dubte que trobaríem a referents molt més substancials que haguessin permès evitar la banalització d’algunes de les línies de treball mostrades a l’exposició. Havent considerat a un Antoni Llena, s’hagués evitat la vulgarització dels materials pobres; atenent a l’art de Francesc Torres o Muntadas, potser haguéssim entès que l’art conceptual sense compromís és una endivinalla sense substància; per no parlar de la fotografia, tenint tota una escola obviada de referència: Txema Madoz, Joan Fontcuberta… En relació amb la ironia, els fonaments són sòlids per no haver de caure en la gracieta senil; i finalment, les arts plàstiques, l’autèntic –i previsible- absent d’aquesta mostra: de debo que als joves artistes no els hi diu res el potencial plàstic d’Amat, Chancho, Artigau, Arranz-Bravo, Barceló, Miralda, Plensa, Evru…

Premiem precipitadament als joves talents, els hi subvencionem amb massa lleugeresa catàlegs i grans exposicions. La cocció de l’art és lenta i soferta, abans que improvitzada i lúdica. Més valdria invertir en diagnosticar les falles a les escoles d’art, a les fàbriques d’art, a la crítica d’art, als espais d’art emergent -tot plegat per cert sufragat entre tots- i fixar-se en models vàlids a escala internacional. Quin model a seguir estem proposant als joves estudiants de belles arts? Quin lligam possible hi pot haver entre aquest moviment i la societat? Aquesta mostra inaugura una tercera dècada de neoconceptualisme oficial gris a Catalunya? I d’això en diem paradigma?

onart, desembre 2011]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art