Decàleg del deucentisme


[English version]

Feia temps que teníem la sospita que el conseller Mascarell era un simpatitzant del noucentisme; una d’aquestes rares figures a casa nostra que –com Cirici Pellicer,  Oriol Bohigas, Daniel Giralt-Miracle o Jordi Llovet – han erigit la realitat cultural catalana contemporània defugint de l’escepticisme postmodern, tot perpetuant sigil·losament uns principis humanistes instaurats ara fa cent anys a Catalunya: el compromís amb l’educació, la formació, la comunicació, la voluntat activa de progrés i innovació, la creença en els valors del treball, de la obra ben feta, del seny ordenador.  Ara bé, a en Ferran Mascarell no li havíem sentit mai una reivindicació conceptual tan ressenyada de l’ideari noucentista aplicada a un programa de govern com la que vem escoltar el passat més de març a les sales de l’Icub, en el mediàtic cara-cara que protagonitzà amb el delegat de cultura de l‘Ajuntament de Barcelona Jordi Martí. Vem identificar fins a deu principis d’ascendent noucentista que, per la poca atenció que hi prestaren els mitjans i el gremi, mereixen una reflexió àmplia i detinguda.

Mascarell emprà el terme de Deucentisme per a entitular el programa cultural de la Generalitat dels propers anys. El conseller reclamà la necessitat d’aglotinar i liderar un moviment Regeneracionista (1), capaç de posar a la cultura en el centre del projecte polític a partir de la vindicació d’un valors que el conseller resumeix en els conceptes de Memòria (2), pacte cívic i projecte de futur. Sense la centralitat de la cultura en l’articulació d’aquests tres elements no és possible la cohesió social, la consolidació d’uns valors ètics, ni l’esplaiament de la imaginació. La recuperació de la memòria va ser una de les tasques pioneres del noucentisme en el projecte liderat políticament per Prat de la Riba: en la Catalunya a principis de segle es tenia un desconeixament absolut del passat nacional, una realitat que es corregí amb les nombroses iniciatives de recuperació de la memòria desplegades des d’una Actitud Científica (3): les excavacions d’Empúries, el rescat del romànic, de l’artesania (amb la fundació de l’escola Superior de Bells Oficis), la creació de l’Insitut d’Estudis Catalans, la Bibliteca de Catalunya,  el Museu Nacional d’Art o el Museu d’Arqueologia. Tot plegat s’endegà a partir del que Mascarell recorda com el Seny Ordenador (4), és a dir l’organització territorial de museus, biblioteques, contenidors i difusors de memòria i pensament. Dit en altres paraules, el noucentisme traçà una Estructura (5), un sistema de pilars fonamentals, de vasos comunicants, sobre el qual es poden articular totes les xarxes i particularitats del sistema. D’Ors manifestà en una de les seves glosses que noucentisme i estructura són sinònims de l’esperit.

Trobàrem a faltar de Mascarell que determinés els elements estructurals que cal consolidar en els anys veniders. Certament, parlava de xarxes de biblioteques i museus, però cal anar més enllà, perquè de tot això en tenim i molt i força ben traçat. Cal determinar allà a on els pilars trontollen. A mi em sembla que des del punt de vista artístic i de la museologia tenim encara grans empreses pendents: estructural em sembla l’assumpció d’un gran contenidor d’art propi, que aplegui la creació nostrada des del modernisme fins a la contemporaneïtat, sense forats ni salts mortals; un eix d’art central a imatge de les grans capitals (el Moma, el Pompidou), que sigui alhora centre vehicular de pensament, amb una gran biblioteca d’art exemplar, científica i concorreguda, amb centres d’estudi i formació per a tothom i conduïda pels millors especialistes del sector. A mi em sembla estructural treballar per a recuperar  un certamen annual de referència que ens congregui als locals i atiri als internacionals; i no em refereixo pas a una fira, sinó més aviat a la visió actualitzada del que durant la República significaren els Salons de Primavera.

Noucentisme, ens recorda Mascarell fent l’ullet a la proclama de Prat de la Riba, és també Formació (6) i Innovació (7). Certament, mai és caduc l’exemple d’aquella generació del noucents que es caracteritzà per la seva versatilitat i entusiasme pedagògic. Són aquelles paraules que Maragall recuperava de Goethe: “Si ets entès cal que sigues útil”. Durant el noucentisme no només aparegueren alguns dels millors pedagogs que ha donat el país (Pau Vila, Rosa Sensat, Francesc i Alexandre Galí), sinó que la majoria de creadors s’implicaren en la docència, en contrast amb l’actitud misàntropa de la generació que els precedí o succeí. Tot plegat sota l’aixopluc d’una red d’escoles (els Grups escolars) iniciades a la segona dècada de segle i continuades durant la República, les quals comptaren amb la participació d’il·lustres arquitectes, artistes i docents. La formació no només incentivava l’estudi dels clàssics sinó també l’estudi de les novetats científiques de cada ram, a través del finançament d’estades a l’estranger per part de la Mancomunitat: Torres-Garcia i Aragay a Itàlia, Eugeni d’Ors o Aymat a França, Llongueras o Goday a Àustria… Em sembla clara la transposició deucentista: construcció d’escoles públiques pels millors arquitectes i artistes, i auspiciada pels millors pedagogs. Tot plegat, impulsat des de l’entusiasme per L’obra ben feta (8), és a dir la juxtaposició del seny, el joc i el treball, que Mascarell reivindica amb el concepte més contemporani d’excel·lència en el camp de la creació.

El conseller ens ha fet pensar en la noció orsiana d’Imperialisme (9) quan ha parlat que una de les seves línies d’actuació serà treballar per a “universalitzar la creació”, donat que si només ens quedem amb el nervi del foment de l’art i del coneixament a nivell local correm el risc de l’autocomplaença. Tanmateix, per a tot això cal enfortir culturalment una capital urbana i cosmopolita, Barcelona; una Ciutat-estat (10), que congregui i potencii els valors il·lustrats. Mascarell i Martí han coincidit en afirmar que aquesta voluntat és la que ha presidit l’acció cultural de l’ICUB en els darrers anys, però també han detectat que potser aquesta exigència no s’ha sabut estendre a la resta de Catalunya. Per això, tots dos coïncideixen en que un dels grans reptes dels propers anys és saber lligar el projecte nacional amb l’urbà, entenent –matisa Mascarell- Catalunya no només com una ciutat, sinó com un «sistema de ciutats».

Encara afegiríem una altra concepte que ens plau recuperar de l’ideari noucentista: el compromís de la societat civil (11). Cal sempre tenir present que totes les grans empreses del noucentisme es van erigir amb una Mancomunitat amb competències però sense diner, i que es desplegà  amb una exemplar aliança entre la inciativa privada i la tenacitat política. Iniciativa jo afegiria personal; no hauríem mai d’oblidar anècdotes tan poc provables en l’actualitat com la que Gaziel ens conta de Josep Pijoan, qui, tot i no disposar de capital per a crear l’Institut d’estudis catalans, no dubtà en arremengar-se les mànigues de cantò amb els manobres per a erigir les sales de l’antiga seu de l’insititut d’estudis catalans. Es tracta d’un exemple valorat també per Mascarell, quan afirma amb convicció que la cultura la fa la gent, i que per tant l’administració ha de ser un instrument per a desplegar la cultura.

Regeneracionisme, Memòria, Actitud Científica, Formació, Innovació, L’obra ben feta, Imperialisme, Ciutat-Estat, compromís de la societat civil. Il·lusiona veure com un líder cultural ressucita uns conceptes tan sovint desprestigiats pel que des de les èlits i càtedres anomenen postmodernitat: la desconfiança de la ciència, dels ideals, de les jerarquies, de l’estudi, de la noció de centralitat, en benefici de conceptes més vaporosos: la transversalitat, el centrifugat multiglobal, la realitat líquida. La problemàtica del pensament postmodern és allà a on sovint desemboca: en l’ escepticisme, en la boirina cultural, el vol ras i la ceguera d’horitzons. Aquesta realitat és molt coïncident amb el que succeí a principis de segle XX a Catalunya: tots els prohoms noucentistes els bellugà la reacció coral contra l’escepticisme, l’individualisme i l’hedonisme modernistes. El noucentisme és un capital que tenim, que ens il·lustra i alhora humanitza. En un país mancat de Renaixement, el noucentisme significà la implantació dels valors clàssics i il·lustrats, fonamentals per a la construcció i ordenació de la ciutat, la seva cohesió i ànima social. Els noucentistes ens ensenyaren la necessitat de comunicar bé, a valorar els textos d’ahir i d’avui, a formar-nos a l’estranger, a tenir inquietud per la nostra memòria, territori i identitat. Conceptes potser mancats de charme postmodern, però que no podem pas menystenir si volem seguir millorant com a col·lectivitat.

[Bonart, juliol 2011]

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art