Catalans, a Venècia!

[English version]

Considerada històricament com l’Atrium Portos de les arts, la Biennal de Venècia va ser el certamen de referència internacional més important d’ençà que va ser fundada l’any 1895 i fins la caiguda del mur de Berlin. Exposar a la biennale significava, pel creador modern, tenir transcendència immediata en les esferes del comerç i del prestigi social; encara que  la biennal de Venècia va ser molt més que un mer esdeveniment econòmic. Era un fenomen il·lustrat, una plataforma en que cultura i ideologia coïncidien en un fértil aliatge. Una realitat que posà en evidència el compromís artístic, polític i social de molts artistes catalans tal i com es desprén de l’assaig Matèria reservada. Els artistes catalans i les biennals de Venècia (edicions 62, premi ACCA 2009), alguna de les idees –i peripècies- de les quals hem estat convidats per la revista Bonart a resumir.

A Venècia hi triomfaren tots els ismes i grans creadors nostrats, el primer d’ells el modernisme. Exposar a la Biennal de Venècia e1 1905 significà per a Anglada Camarasa un succés indiscutible, sobretot pel revol que causaren les seves obres decadentistes de primera època: les que feien sortir a la llum les ombres i misèries de la nit parisina –les drogues, el divertiment, les dones lleugeres – i que escandalitzaren la burgesia europea, en especial la papista italiana. Mentrestant, els companys de generació d’Anglada -en Casas, en Canals- aprofitaven per a presentar al certamen la seva producció més comercial, centrada en ballerines de flamenc i gitanes.

Comerç, poder i ideologia. Sovint aquests tres valors han prevalgut amb més força a la biennal que el mateix fenomen artístic. O millor expresat: l’art ha sigut un vehicle de conducció del diner, la fama i la política. Allà on potser es féu més explícit fou en el cas d’Eugeni d’Ors. Era coneguda la seva adcripció a la falange espanyola, però menys la seva funció com comissari en funcions del pavelló franquista a la biennal del 1938; que defensà amb argot reaccionari artistes deplorables com Pérez Comendador; que fou un dels ideòlegs de l’estètica falangista espanyola; que comptà a Venècia amb l’estret vasallatge d’un convers Pere Pruna; i que, en darrera instància, d’Ors s’aprofità de la Biennal per expandir la seva pensa imperialment. I tot plegat amb una alarmant coherència amb els presupòsits noucentistes que admirem en el Glossari.

La participació d’Ors fou oberta, teatral, descarada. I potser la seva actuació inspirà a Salvador Dalí en la seva única intervenció a la Biennal, l’any 1954. Dalí acabava de jurar la seva fidelitat al règim franquista; venia de celebrar la seva hilarant conferència Picasso i yo; i també, venia de visitar al Papa Pius XII al Vaticà, a qui reclamà –sense èxit- que li concedís el Nihil obstat –l’aprovació papal- de la Madonna de Portlligat, obra en la que apareixia representada Gala com a Mare de Déu. Però el cert és que Dalí, a Venècia, no despertà el mateix glamour que en l’actualitat. Especialment, entre el sector polític italià: en aquell temps exemplarment republicà, i comunista en molts àmbits. La figura de Joan Mirò suscitava molt més interés i admiració, i segurament per aquell motiu li fou concedit en aquell mateix 1954 el gran Premi de Gravat. Un premi, no obstant, que fou viscut per Mirò com una derrota, donat que el galardó més important de la Biennal, el primer premi de Pintura, fou atorgat al seu company de generació i rival Max Ernst. Mirò quedaria sorprés amb raò: al pintor català li havien dedicat una gran exposició de pintura que revisava tota la seva obra des dels temps de Montroig, i en canvi Max Ernst, el qual acabava de publicar un assaig contra la disciplina pictòrica (Més enllà de la pintura), es presentaa a Venècia amb una sèrie molt criticada de cromos pictòrics.

En qualsevol cas, tal i com demostren les diferents cartes intercanviades amb Pierre Matisse, Mirò tenia una consideració ben baixa de la Biennal. De fet, considerava el certamen com un “aparador de barraques internacional”, i la designava com la “pudent amanida de Venècia”. També ens fan somriure les anècdotes racontades pel propi Matisse segons qui Mirò només accedia a visitar la Biennal de Venècia quan se li anunciava que l’anirien a buscar a l’aeroport amb Rolls Royce i que la visita aniria acompanyada per una amena estada a la villa de Matisse a Saint Paul de Vence.

El llibre Matèria reservada ha posat especial émfasi en desvetllar també les ombres que acompanyaren els triomfs dels nostres artistes. No cal avergonyir-nos d’advertir com Mirò guanyà el premi de gravat presentant les obres al pavelló franquista. I cal ser contundents en subratllar aquesta realitat, especialment en un artista tan referencial i reivindicatiu com Mirò: que havia participat al pavelló de la República a París, i que fins i tot confessà a Picasso –en una carta inèdita que treu a la llum el llibre- que no exposaria mai en un pavelló organitzat pel règim. I, és clar, el precedent de Mirò contaminà a totes les noves generacions que el seguiren i l’admiraren: tots els membres del Dau al Set i la major part d’informalistes se serviren de la plataforma franquista a Venècia per a consolidar-se internacionalment, en un cicle –tot sigui dit- conduït refinadament per González-Robles. El cas més polèmic i conegut fou el de Tàpies. És intrigant constrastar la progressió qualitativa, espiritual i compromesa del seu art durant la seva dècada daurada dels seixanta amb l’augment, també progressiu, de la seva presència al pavelló espanyol franquista a la biennal. Tàpies reaccionarà  tard davant la paradoxa i anys després afirmarà que si s’arrepentia d’alguna cosa de la seva trajectòria com a creador era, sens dubte, de la seva participació a al Biennal de Venècia durant el Franquisme.

La història de la participació catalana a la Biennal no es tanca amb Tàpies, ni amb el Lleó d’Or que guanyà l’any 1993. Els millors artistes contemporanis catalans  hi han participat en algun moment o altre, i han projectat el seu nom i el de l’estat espanyol a escala internacional: Clavé, Arranz-Bravo, Bartolozzi, Miralda, Eulàlia Valldosera, Antoni Muntadas. I tots ells amb exposicions de gran vistositat i rigor. Només cal recordar el revol que causà l’exposició de Miralda en el seu projecte Honey Moon, un gran muntatge on s’escenificava, a escala crisoelefantina, un matrimoni, amb totes les seves particularitats i tradicions; o el gran muntatge de Bartolozzi i Arranz-Bravo, que  en la mostra Mides Universals pintaren cent cint-i-sis teles  que elaboraren per pintar totes les mides possibles del marc pictòric t. O la darrera intervensió d’Antoni Muntadas, en que transformà el Pavelló Espanyol en una sala d’espera des d’on proposar un anàlisi crític dels 110 anys d’història de la Biennal de Venècia.

Fins i tot de la Biennal se n’han beneficiat recentment el tàndem Vives-Bestué, per a contradir aquells que diuen que la Biennal de Venècia ha deixat de ser útil dins l’arena postmoderna. La biennal veneciana segueix essent funcional, malgrat ser una més de les cent deu biennals que avui es compten en el món. El que ha succeït és que ha perdut la seva volada política i socialment compromesa. Lluny queden les biennals dirigides pel polític eco-comunista italià Carlo Ripa di Meana dels anys setanta, dedicades als muralistes xilens, a l’arquitectura russa, a la nova democràcia espanyola, al naturisme flower-power. La darrera Biennal, malgrat l’intent voluntariós de dedicar-la al tema de la Utopia, va ser un fracàs descoratjador a nivell de propostes i de ressó en la realitat política del món global. Un ver aparador de la pitjor cara del fenomen artístic, l’aparador més allunyat de la gent, i el més proper a la ortodòxia museística contemporània. S’ha de reconéixer que no hi va contribuir gaire en la resolució del problema l’exposició del Pavelló Català. Ni tampoc de l’espanyol, que acollí la primera gran exposició de Miquel Barceló a Venècia. L’hermetisme conceptual del primer, i l’hedonisme formal del segon, ens han ensenyat que un cop més la virtut i el camí a seguir per les properes edicions rau en el punt mig, en la mediocritas –valgui la paradoxa de les etimologies-, en el saber aliar transcendència formal i compromís conceptual en un esdeveniment de radical humanisme.

onart, juny 2011]

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: