Josep Novellas i la darrera figuració catalana


Si haguéssim d’escriure una història de l’art català del segle XX prenent com a referència les obres d’art de les nostres col·leccions públiques, l’art de Josep Novellas i la tradició que el seu art reivinidica, inserida dins una figuració pictòrica a cavall entre el realisme màgic i l’existencialisme, no hi tindria pràcticament cabuda. La raò principal la trobem en una lectura estreta de la creació: la que valora la qualitat tan sols en virtut de l’enginy novedòs o l’artista homologat abans que en el talent d’individualitats artístiques profundes. Obviant l’art de Novellas, però també d’Eduard Alcoy, Rovira Brull, Jorge Castillo, Joan Brotat, Josep Garcia-Llort, Francesc Todò, Xavier Valls, Josep Maria de Sucre, Joan Sandalinas, Marc Aleu, Josep Guinovart, Joan Ponç, Bartolozzi, Llimós, Arranz-Bravo, entre tants d’altres, no només estem menystenint un capítol decisiu de la nostra història, sinó que estem renunciant a una lectura divergent i transcendent de la realitat, que, d’altra banda, també és la nostra.

De fet, la manca de sensibilitat devers la figuració pictòrica contemporània ens ha privat de detectar-ne els seus valuosos matisos estilístics, i alhora la volada del moviment com a fenomen epocal. Perquè l’assumpció dels desmembraments de la realitat que, amb agudesa, Glòria Bosch ha identificat en l’obra de Josep Novellas no els podem valorar en plenitud sense entendre el ressorgiment que experimentà la pintura figurativa catalana cap a principis dels anys seixanta, en paral·lel als primers brots d’art conceptual. Es produí llavors una reacció coral i polifònica contra la hegemonia informalista dels cinquanta –esdevinguda comercial i mecànica al final de la dècada-, alhora que es revisaren algunes de les conquestes figuratives fetes a casa nostra durant els primers temps de posguerra.

Algunes fites del que ha estat batejat com a efecte realitat són ben poc conegudes dins la nostra història de l’art. José Corredor-Mateos[i] proposa com a pioneres exposicions decisives que tingueren lloc a la Sala Gaspar de Barcelona, com l’ «Homenaje Informal a Velázquez», realitzada pel grup 0 Figura l’any 1960, o l’exposició «Nuevas expresiones» del 1964, on debutaren, mercès a la mediació de Rafael Santos Torroella, una nova generació d’artistes (Robert Llimós, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, o Eduard Arranz-Bravo) que proposaven una representació biomòrfica de la figura humana emparentada amb la nova figuració de posguerra a Anglaterra i l’art de Picasso, i que tenen molt en comú amb les primeres obres sòlides de Novellas a mitjan dels anys setanta. A aquestes exposicions hi hem afegir la presentació de l’edició catalana d’Estampa Popular, a la galeria Belarte l’any 1965, que comptà amb la participació de Maria Girona, Guinovart, Ràfols Casamada o Subirachs, i en la que reivindicaren, a través de l’art gràfic, l’aposta per un art «realista, compromès, social i crític»[ii].  De fet, la reconquesta de la realitat a través del fet pictòric o objectual es donà en l’obra de molts creadors a principis dels seixanta, des dels pioners de l’informalisme, com Modest Cuixart, Antoni Tàpies, Ràfols Casamada o Guinovart, així com en alguns artistes emergents menys inserits en grups de caràcter col·lectiu com Carlos Mensa, Xavier Serra de Rivera, Manuel Brea, o Julià Mateu.

Mentre a Madrid i a la resta de l’estat triomfava una nova figuració de tint hiperrealista –forjada a l’entorn del pintor Antonio López-, o el realisme social de l’Equipo Crònica, a Catalunya, amb una sòlida tradició onírica, fou el realisme màgic un dels moviments que arraigaren amb més força en el camp de la pintura, i que trobà a la ciutat de Matarò un dels seus principals nuclis de gestació. Afavoriren a l’eclosió d’aquest moviment el retorn de Joan Ponç a Catalunya l’any 1964, després de 15 anys d’estada al  Brasil, o l’arribada del pintor gallec Jorge Castillo a Barcelona l’any 1962, així com el canvi brusc de l’informalisme a la figuració màgica que s’experimentà en l’obra dos creadors -Eduard Alcoy i Josep Maria Rovira Brull-, que per la incidència que tindran en el context artístic mataroní en general, i en l’art de Josep Novellas en particular, mereixen que els hi dediquem unes reflexions a banda en el present estudi.

Alcoy i Rovira no foren artistes mataronins de naixement, però si que s’hi instal·laren en el moment més àlgid de les seves trajectòries, fecundant un context local inquiet per les agitacions culturals del maig del 68. Tots dos pintors havien jugat un paper important en el si de les arts catalanes dels cinquanta, participant en els salons d’octubre i concebent un dels grups clau de l’avantguarda de posguerra: el grup Sílex, fundat el 1955  Barcelona i que comptava entre els seus components al mataroní d’adopció Lluís Terricabres i Molera (Manlleu, 1918-Matarò, 2000).  Pel nostre relat, és decisiu el fet que poc temps després de la formació del grup, Eduard Alcoy i Rovira Brull  reaccionaren contra l’informalisme ortodox –que ells mateixos havien cultivat- tot retornant a una figuració onírica que trobava les arrels en la força primera de la figuració del Dau al Set: els dibuixos visionaris del primer Ponç, Tàpies o Guinovart, però també la mirada cerimoniosa de Joan Brotat o Marc Aleu, així com nous referents cercats dins la imatgeria de la història de l’art universal (El Bosco, Brueghel, Velázquez, entre d’altres). Una figuració transfiguradora que calia reprendre per forjar el que Miquel Dolç anomenà la tercera fornada de surrealisme a Catalunya[iii].

Rovira i Alcoy no només influiren al context artístic mataroní amb les seves importants exposicions a la Caixa Laietana durant la dècada dels seixanta, setanta i vuitanta, sinó que també ho feren a través dels cercles que es formaren al voltant del seus tallers o en els bars que freqüentaven, a on Novellas tingué l’ocasió de conèixer-los i entaular-hi amistat. Tal i com ens descobreix la historiadora Rosa Alcoy[iv], pel taller d’Eduard Alcoy, al carrer de la Riera, desfilaren destacats prohoms de l’avantguarda barcelonina:  Cuixart, Brossa, Guinovart, Hernandez Pijoan, Subirachs, Emilia Xargay. Per la seva banda, Rovira Brull compartia el seu saber des del bar El Carril, al carrer Sant Pere Més Baix, un local consiliador i obert a noves experiències artístiques, que acollia tan aviat a lectures de Lorca com de Pere Quart, concerts de música new age i flamenc o cinema rus i surrealista.

Però el més decisiu fou el vagatge pictòric que Alcoy i Rovira Brull llegaren al nostre artista. Novellas n’aprengué la seva inquietud per establir un diàleg complexe amb la realitat, no limitat a la mimesis caduca, sinó en la transcripció del cantò enigmàtic del món circundant que es troba tot descomposant-lo amb minuciositat; una exploració de l’entorn immediat no basat en la reflexió del que els ulls veuen, sinó en una investigació de la nostra memòria i les estranyes presències que ens situen fora del temps identificable. Es tracta d’una actitud comuna també en l’art d’un altre gran artista admirat per Novellas, Jorge Castillo. Desconeixem el grau d’amistat que establí amb el pintor gallec, però en qualsevol cas, la seva devoció per Castillo era incondicional, i com a mímim s’arribaren a conéixer, tal i com demostra un dibuix dedicat que es conserva a la residència del pintor mataroní.

Ens sembla precís de subratllar també un altre element comú en tots tres artistes i que , al seu torn, els diferencia d’altres estratègies de figuració catalana de la primera posguerra. Ens refereim a la multiplicitat de referències de la història de l’art que el seu art alberga. La biblioteca del taller de Pere Novellas, encara avui intacte, és un ric mostruari de la creació figurativa de la història de l’art universal; i malgrat l’abundància de títols, hi ha una extraordinària unitat entre els volums de referència. Hi trobem una gran diversitat de monografies  referents a la pintura gòtica i renaixentista italiana (especialment de Leonardo da Vinci i Fra Angèlic), on redescubrim els elements sígnics de les mans i de les mirades penetrants de l’art de Novellas; també hi descobrim estudis dedicats a Velázquez, Ponç, Hockney, Hopper, Schiele, Klimt, José Hernández, Jorge Castillo; així com assatjos teòrics de referència dedicats  al realisme contemporani, com el volum desgastat i rellegit intitulat Nuevas formas de realismo, de Peter Sager[v]. En aquest assaig, l’historiador proposa diverses reflexions que ens reforcen la lectura de l’art del pintor mataroní. L’autor considera la pintura realista contemporània com un dels moviments més acords amb la nostra època: el temps de la revolució òptica, de la reproducció tècnica, i de la diversificació de les realitats a les que tenim accés. Perquè, a parer de Sager, la realitat no és tan sols allò palpable, sinó tot allò «visible» i en conseqüència, el creador contemporani abasta moltes més realitats amb les que dialogar que el creador modern, ni que sigui des de l’aïllament i l’autonomia agreste.  Una «hiperrealitat» en paraules de Baudrillard que transforma necessàriament la intepretació del món a mans de l’artista amant de la representació. És una actitud ben perceptible en l’art de Pere Novellas i dels seus mestres. Els referents visuals del realisme oníric de posguerra eren molt més limitats que els de la generació dels anys seixanta i setanta, realitat que d’altra banda, no comporta un judici de qualitat. Potser aquells arribaren a una expressió més porfunda de la individualitat i l’ingeni creatiu; però, en canvi, en el realisme de Novellas i del seu temps es percep un major coneixement de la història de l’art amb la que dialogar i establir guinys perceptius.

Tot gran creador opta a l’afirmació d’una personalitat sòlida sempre que hagi assimilat -i qüestionat- en anterioritat una tradició fecunda com la que es donà a Catalunya durant els anys seixanta i que fou empaltada a Matarò gràcies al compromís artístic d’Eduard Alcoy i Josep Maria Rovia Brull, als qui aquest text i exposició vol rendre també un tàcit homenatge. Amb aquell context de densitat figurativa,Novellas fou capaç de prendre el relleu als qui el precediren, en el curs de la dècada dels anys vuitanta i noranta, i reivindicar-se com una personalitat distingida en els fèrtils anys de l’olimpisme, en els que Novellas en va ser un dels primers il·lustradors. Tot plegat, amb una interpretació complexa del fet pictòric en el difícil art de trobar l’encaix adequat entre l’home i la realitat. Una actitud que Sager descriu molt bé en el seu assaig, tot enumerant el que considera les característiques  essencials del pintor realista del nostre temps: la prudència empírica, la fascinació i desconcert de l’entorn circundant, la discreció artesanal i el plaer visual d’ascendent barroc. Trets que defineixen a tot un temps pictòric que amb la mort de Novellas sembla que, pas a pas, es vagi esbaïnt.

 [Text publicat a Josep Novellas. Desmembraments. Ajuntament de Matarò, 2011]


[i] Corredor-Matheos, José (1996): Història de l’art català, Barcelona: edicions 62. Un dels pocs reculls historiogràfics que aplega la diversitat de l’art contemporani català durant el anys seixanta, tant en les seves derives conceptuals com en les pictòriques.

[ii] Bozal, V. (1998: 588): Grabado y obra gráfica en el siglo XX (siglos XIX-XX), Summa Artis, Madrid: Espasa Calpe.

[iii] Dols, Joaquim (1976), «El surrealisme català», dins de Athena, núm 37, 2 de febrer

[iv] Alcoy, Rosa (2000): Eduard Alcoy a Matarò. Pintures i dibuixos. 1966-87, Matarò: Caixa d’Estalvis Laietana.

[v] Sager. Peter (1981): Nuevas formas de realismo, Madrid: Alianza forma

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art