Antoni Llena. Quaderns de subterrani

[English version L’exposició s’obra amb una línia recta, la més recta de la mostra, i encara maldestrement dibuixada, sobre un paper qualsevol, amb un epitafi que precisa: la història de la pintura. L’art és u, no hi ha evolució ni progrés. És una sola tradició, la de la plàstica vibrant. El progrés existeix tan sols en el món real, el de la tecnologia, la complexitat, la repetició, i amb cada passa material cap endavant, més necessari se’ns fa el contrapès que representa l’obra d’Antoni Llena. Amb l’exposició a la Tecla Sala de L’Hospitalet, ha tornat a regalar-nos un poema frugal, un destil·lat de tota pretenció i malbaratament estètic. Tota acció que ha fet Llena en els darrers cinc anys és una lliçó de despullament. Els mateixos que fa que no exposa a Barcelona, i si en canvi a la perfèria, a la borera de la calçada, allà on creixen les herbes tossudes de les cantoneres de l’asfalt, i de les esquerdes. Recordem els brots de Sant Pol de Mar i sobretot, de Santa Coloma de Gramanet, ara fa un any, en una inolvidable exposició sobre projectes d’escultura pública, que ara entenem com l’avantsala del grup escultòric Viatge d’Hivern – un dels grans conjunts de la dècada passada a Catalunya- i que l’exposició present torna, amb encert, a recuperar.

En Llena ha estés sobre el plà del subsòl de la fàbrica Tecla un llençol trenat de mil dibuixos, creats jornal rera jornal, durant cinc anys, sense interrupció, com si es tractés d’un Apel·les modern. Però de ben segur que en Llena no fa bandera d’aquell Nulla dies sine linea; la màxima llatina fa referència a un passat artístic que el creador qüestiona: la tradició del dibuix bonic, de la rodona acabada, dels perfils persuasius. L’actitud de Llena té també quelcom de llatí, però en tot cas, d’estoic; o potser de savi d’orient, que no reivindica el régim d’acumulació per a superar-se, sinó per a buidar-se, cada dia una mica amb el seu aliment íntim, i retornar al ritme natural, que d’altra banda el tensiona espiritualment. Els mil dibuixos, o quatre mil, els quatre anys que ha trigat a fer-los, els cinc anys sense exposar a Barcelona, són xifres de titular que no tenen cap importància. El ver missatge, és l’actitud davant la vida i l’art (i la mort), aquesta reivindicació de la necessitat de crear i punt; i un neguit de responsabilitat, una acció intuïda i desesperada per a preservar una tradició de les formes de l’esperit que està en peu fals, vigent des dels nostres avantpassats cromanyons, i llegada al vintè segle per Mirò i Tàpies.

I amb tot, hi ha ben poca cosa més a dir; sobretot, si considerem que l’artista ho ha escrit, i ben escrit. Jo crec que arribats en aquest punt només ens queda la possibilitat de callar, tacere, o bé optar per transcriure algunes de les reflexions que el creador ens envia des d’aquests missatges embotellats. És el que tenen els artistes de soca i d’arrel (i de subsòl): rera una actitud formalista s’amaguen lliçons profundes de la pensa, perquè el cap i a la fi l’art és una actitud filosòfica davant del món. En proposem una síntesis, un monòleg reconstruit format per retalls de pensaments que en Llena ens ha lliurat en el marc de l’exposició:

“Jo no afirmo, en tot cas abasto. Ni tan sols vull dibuixar, sinó escriure un gran llibre, com el Moby-Dick; i escriure cada dia, subterrània i heroicament, com en Valery amb els seus Quaderns. No ens hem de conformar amb uns sola frase, com tants artistes novells: només cal cercar el nucli de les coses, com ens ensenyà Bach, allà on hi ha infinites possibilitats de desenvolupament, i escriure un gran llibre; perquè jo hagués volgut ser escriptor, només que tan sols conec la gramàtica de les formes. Però al cap i a la fi, l’obra d’art és un fracàs, perquè intenta dir una veritat. I la veritat, és clar, no existeix, en tot hi ha blancs i negres, matisos i resistències. Per això els dibuixos els creo en format parella, com en l’arca de Noé. I amb tot, no sóc un relativista, perquè la fragilitat no és incompatible amb l’eternitat.” Amén…

[publicat a Bonart, abril 2011]

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: