Juli Gonzàlez – David Smith. Una conversa a l’espai

[English version]

L’exposició Juli González-David Smith, un diàleg sobre l’escultura, és tota una declaració d’intencions del seu comissari, José Francisco Yvars, un dels crítics a la península amb més solvència i saber en la teorització i comunicació de l’art modern. Yvars reivindica el difícil art de la bellesa, de l’adequada disposició, de la neta argumentació. Mogut per l’ancien convenciment –mai caduc- que «demostrar és mostrar», il professore ha ambientat en les sales d’exposició temporal de l’IVAM valencià un gran escenari d’ingeniosos diàlegs visuals, que enllaça obres majors de dos dels grans responsables de la conquesta espaial de l’escultura contemporània. La mostra recorda a Picasso com a un dels pares d’aquella revolta a finals dels anys vint, quan precisà de la destresa de González, en la seva experiència com a soldador a la fàbrica Renault, per a construir les seves ambicioses utopies escultòriques, com el Monument d’Apollinaire. D’aquella experiència en tregué l’escultor barceloní el coratge per iniciar la seva pròpia versió escultòrica servint-te tan sols del bufador, la matèria ferrosa i l’atmòsfera alliberada. Un motí formal que trencava amb cinc mil anys de dictadura del ritme i del volum en la vecchia disciplina. L’obertura espaial que logrà el «mestre de la soldadura» –the master of torch en la més refinada expressió original de Smith- motivà a que les línies i les trajectòries filoformes és tracessin lliurement a l’espai, i que, al seu torn, s’atomitzessin els punts de contemplació del cos escultòric. Un primer pas, sens dubte, cap a la reconquesta de l’art sobre la realitat.

La indagació de Gonzàlez fou advertida, a la revista Cahiers d’Art, per un jove escultor nordamericà, també aprenent de soldador a la fàbrica de cotxes Studebaker. David Smith (Illinois 1906 – 1965), el gran –i únic- representant escultòric que donarà l’expressionisme abstracte nordamericà, viatjà a Europa de seguit, en els mesos previs a la guerra fraticida, sense arribar a conéixer a Gonzàlez, encara que si les seves apostes formals. L’exposició dialògica entre obres procedents del fons de l’IVAM i del llegat de David Smith exhibeix els temes que tots dos escultors coindidiren en forma, temps i espai, en els dolorosos però fecunds anys trenta. Trobarem, elegantment distribuides en la primera estança, les màscares proposades per tots dos artistes, un tema que fou el primer que advertí Smith de Gonzàlez, en un regal de l’artista John Graham. La llibertat gestual s’aprecia amb el diàleg entre dansaires, o amb el vol d’ocell, en escultures de revol picassià com tempus fugit. De més solidesa, en canvi, es mostren els homenatges de Smith a l’agricultura, en resposta tal vegada al precoç apropament que González en els temps agitats de La Montserrat. En les darreres estances es posa èmfasi en les derives divergents que prengueren les respectives trajectòries. Gonzàlez, fins la seva mort en el desenllaç de la Segona Gran Guerra, derivà cap a reflexions de volada més espinosa i existencial, emparades en el crit i l’experiència de la metamorfosi, tal i com palesa l’escultura insígnia de la col·leció Ivam: la Femme se couchant. David Smith, en canvi, es decantà per la investigació cromàtica dins l’espai, en uns anys en que l’art modern, en el trasbàs transoceànic de capitals, s’havia obert a nous formats, tons i inquietuds.

L’edat de ferro, recordava un ancià Gonzàlez, serví per produir armes i instruments de defensa; també la tècnica de la soldadura, perfeccionada durant la Primera Guerra Mundial. Devem als dos mestres escultors per tant la tasca pacifizadora –i alliberadora- de la matèria, en un dels moments més deshumanitzats de la història. La matèria i la tècnica, però també la força comunicadora de la forma en el difícil art de mostrar i demostrar. Un vell litigi, una bella lliçó sense mai còmode resolta.

[Publicat a Bonart, març 2011]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art