136 anys de subversió galerística a Barcelona

ext publicat al catàleg exposició Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà. Arts Santa Mònica, 2011]

Mai és capriciosa l’ocasió per a recordar com, a Barcelona, les galeries i els seus promotors d’art han jugat un paper determinant en la gestació i difusió dels moviments artístics d’avançada: el realisme i el modernisme a la primera Sala Parés; el noucentisme al Faians Català, a les Galeries Laietanes i a la renovada Sala Parés dels germans Maragall; l’avantguarda a can Dalmau; l’informalisme a la Renè Metras; els moviments conceptuals a la Galeria G, la insurrecció dels vuitanta al Metrònom… En els casos més paradigmàtics, no obstant, aquestes galeries han destacat per erigir-se, a més d’en referencials centres irradiadors d’art, en fèrtils punts de trobada entre diferents disciplines artístiques, entre les darreres propostes creatives d’abast internacional i local, i, també,  en espais de producció i intercanvi de coneixement. Espais d’encontre transversal, de subversió espiritual i de tràfic intel·lectual: una autèntica cruïlla de les arts, privilegiat punt de referència pel creador amb neguit o pel ciutadà delerós d’entrar en contacte amb la veu pensant del seu temps.

Les Galeries Laietanes de Santiago Segura, a la vegada espai d’art, centre d’antiguitats, de tertúlia, de teatre, poesia, conferències o d’una llibreria-editorial auspiciada per Salvat-Papasseit , fou una de les primeres plataformes d’art ciutadanes en ser regides sota aquests principis moderns, els mateixos que trobem en les galeries definidores de l’art del segle XX a casa nostra. Salvat fou un fill il·lustre de les galeries Laietanes i de l’oportú mecenatge del marxant Santiago Segura, que detectà les aptituds del jove escriptor de vint-i-tres anys i que el contractà, de primer com a enmarcador, i ben aviat com a assessor de l’editorial que estava engegant l’emprenador sabadellenc poc temps abans de la seva mort. Aquell acte paternalista fou determinant per la trajectòria creativa del poeta, que des del mateix moment que entrà a treballar a la galeria, inicià la seva valuosa tasca com a director de les principals revistes d’art  i pensament del seu temps:  L’enemic del poble, Arc Voltaic o Proa. Al seu torn, de la galeria el poeta n’extraurà els contactes amb els principals escriptors i artistes de la seva generació, de casa o de l’estranger,  que intervindan en les seves publicacions.

Els precedents immediats de l’ànim transversal i il·lustrat de les Laietanes, en una ciutat cosmopolita i delerosa d’intercanvis, els hem de trobar en els dos grans pols fundacionals del galerisme modern català: la Sala Parés i la Sala Dalmau. Aportaren dos ingredients indispensables per a la creació de l’espai expositiu contemporani. D’un cantó, l’aposta per la novetat plàstica, la qual la trobem prematurament a la sala Parés, la galeria més antiga de la Península, des de la seva fundació l’any 1873. El que fou emmacador, Joan Baptista Parés, començà llavors a presentar exposicions de pintura local però amb ecos de plantejaments internacionals, que encara que avui ens semblin totalment obsolets, al seu temps causaren onades d’exaltació i rebuig a la ciutat: el realisme de Joaquim Vayreda, i la seva aportació en la pintura de paisatge creada del natural; el modernisme de Casas i Russinyol i el seu elogi l’estètica decadent; i finalment, a principis de segle, la pintura anomenada post-modernista d’Anglada, Nonell o Picasso. L’aportació de la sala Parés no només consistí en la difusió de les citades corrents, sinó també en propiciar que les tres generacions d’artistes confrontessin les seves posicions estètiques en la tertúlia oberta a les sales posteriors de l’espai d’exhibició.

El galerista Dalmau prendria el relleu de la Parés a finals de la primera dècada de segle. Alimentà l’altre ingredient indispensable de la galeria d’art moderna que ell mateix s’encarregà d’introduir a la ciutat: la recepció de l’art nou internacional. Difongué en primícia els primer ismes de segle -els cubistes, el primer Duchamp, Picabia- i els joves pintors que s’hi compometeren des de casa nostra: Joan Miró i Salvador Dalí, que hi debutaren. De Dalmau cal reconeixer-li el paper juntament amb Segura d’haver entès l’art en un sentit transversal, contemplador també de l’edició de magazins com a deure galerístic, en el seu cas amb un caràcter més radical, com demostrà en l’edició de la revista 391 amb Picabia. La galeria Dalmau fou important per la formació de la sensibilitat artistica de les noves generacions, fins i tot de la noucentista. Així, Francesc d’A. Galí, el principal mentor del moviment, portava als seus alumnes –Aragay, Miró, Artigas, Benet, Humbert…-, a veure exposicions de can Dalmau com a estímol formatiu, a més de llegir el glosari d’Eugeni d’Ors o dur-los a escoltar concerts al Palau de la Música. Així i tot, Dalmau serà recordat a la nostra història de l’art com el major promotor de l’avantguarda internacional i local a la ciutat durant més de tres dècades: fins i tot al final de la seva vida, en els anys precedents a la guerra civil, seguí insistint des de l’Editorial Catalònia per a presentar les exposicions més exultants de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou), com la d’escultura logicofobista d’Àngel Ferrant (1935).

Els anys vint foren temps de repressió cultural a la ciutat. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera estroncà moltes iniciatives orientades al foment de l’art jove (concursos, museus, escoles d’art) que s’estaven endagant des de la Mancomunitat de Catalunya. Per això, devem de nou a la iniciativa privada el protagonisme en la promoció de la creació i el pensament contemporani. No podem passar per alt, en aquells anys, la figura de Joan Merli i Pahissa (1901-1995). Empresari i prosista, nét del pintor Jaume Pahissa, ingenià un hàbil sistema a fi de divulgar l’art de joves artistes com Rebull, Grau-Sala, Bosch-Roger o Obiols entre els col·leccionistes barcelonins. Creà un espai virtual de difusió i comerç artístic que anomenà Organització Merli,la seu de la qual s’emplaçà a Les galeries Laietanes, un cop mort Segura, però també en altres espais com el del carrer Avinyó o a les galeries Syra, aquesta darrera recordada per Josep Pla com l’espai succesor a Barcelona de l’esperit d’intercanvi artístic de les galeries Laietanes. Des d’aquella associació Merli es revindicà com el més àvid successor de Segura, editant monografies de pintors contemporanis, catàlegs de poetes (“Poetes d’ara”) o revistes d’art (“La Mà trencada”, “Troços”, “Art”).

Però potser des delpunt de vista de galeria entès com a epicentre cultural a la ciutat ens hem de referir, de nou, a la Sala Parés, en la nova etapa que inauguraren els germans Joan Anton i Raimon Maragall, fills de l’il·lustre poeta, en posar-se al capdavant de la galeria l’any 1925. Transcendiren per ergirir-se com els primers marxants en signar contractes estables amb joves artistes procedents dels moviments moderns figuratius: Pruna, Mompou, De Togores, Sisquella, Serra, Fenosa, Mercadé… Els Maragall tenien el sentit del deure i la responsabilitat noucentista, no només obsedits per tant en l‘elogi de la novetat, sinó també en la seva repercussió formativa en el si de la societat. Impulsaren, per exemple, la implantació dels Salons de Tardor, els quals havien tingut el seu orign també en les galeries Laietanes de Segura i que tornaren a donar un concurs d’arts plàstiques a la ciutat després que l’any 1923 Primo de Rivera hagués clausurat els Salons de Primavera. A Can Parés s’organitzaren, també, concerts, tertúlies, homenatges i conferències, referents per lo general als artistes de l’anomenada generació de 1917, la generació de Salvat-Papasseit, però sense excloure del tot l’avantguarda: el 1928 se celebrà per exemple la cèlebre conferència de Salvador Dalí L’art català actual relacionat amb la més recent de la jove intel·ligència, que tant de revol causà entre la burgesia catalana que era assídua a la galeria.

Aquesta tradició inciada a Barcelona entre les dues exposicions intenacionals de convertir la galeria amb forum de debat i difusió del pensament contemporani fou continuada, amb més dificultats, depassada la Guerra Civil. Durant els primers anys de postguerra les tertúlies més efervescents es realitzaven als bancs de Plaça Molina, en cafés com La Campana de Gràcia o en espais no galerístics com l’Insitut Francès. El panorama galerístic era desolador i si s’arribaven a fer algunes exposicions de tall mínimament subversiu (com l’exposició fauvista de Rogent, Fin, Vilató a les galeries Reig de 1942; les de les galeries Pictoria) sovint eren motiu d’aldarulls o enfrentaments amb la policia. Per aquest motiu la tasca clandestina d’agitadors culturals com Joan Prats, l’amic fidel barcelonès de Joan Miró abans de la guerra, fou, de nou, de gran rellevància. Convertí la seva botiga de barrets en un espai obert a la trobada entre dues generacions d’artistes d’avantguarda separades per la guerra civil, que mirà d’unir i potenciar. La gran aportació de Joan Prats fou, a més, la fundació del grup Cobalto 49, una assocació que intentà recuperar l’esperit de l’ADLAN anterior a la guerra partocinant exposicions d’avantguarda en espais d’art de la ciutat. Moltes de les primeres exposicions d’Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart foren organitzades amb l’ajuda del grup a unes renovades Galeries Laietanes de Barcelona, on es gestaren, a més, els Salons d’Octubre, els primers certàmens d’art d’avantguarda de la postguerra a Catalunya.

Progressivament, en el curs dels anys cinquanta, els exponents del Dau al Set s’anaren independitzant i trobaren oportunes i entusiastes figures com la del galerista René Metras que promogueren el seu art irreverent. A la planta baixa del Consell de cent 331, exposaren des de 1962 no només Modest Cuixart, Joan Ponç, Villelia o Hernandez Pijoan, sinó també l’informalisme francès més internacional i menys difòs a Barcelona: Fautrier, Hartung, Tobey, Mathieu. Al seu torn, Metras també fou el responable del debut de joves artistes de la generació del maig del 68 com Albert Porta (avui conegut com Evru), Artigau o Jordi Galí. Eren els anys de la consolidació del carrer consell de cent com a centre de les manifestacions artístiques d’avantguarda, com abans ho havia sigut l’Eixample o el centre gòtic de la ciutat. Pocs números enllà de la galeria de Metras hi havia la galeria Gaspar, fundada per Miquel i Joan Gaspar, i recordada com un dels locals de transcendència cultural més important durant la dictadura franquista a Barcelona. Foren els responsables, per exemple, d’organitzar grans exposicions de Miró, Clavé i Picasso durant la postguerra a Barcelona, després de dècades sense la seva presència, o d’Antoni Tàpies, considerades per molts com autèntiques celebracions de comunió artística a la ciutat. Com Metras, els Gaspar també promocionaren nous talents, com la nova fiugració d’Arranz-Bravo o Rafael Bartolozzi. Els artistes recorden encara avui el privilegi que suposà per ells no només de ser contracats amb només vint-i-cinc anys en un dels primers centres d’art de la ciutat i fer-ho al costat de Miró o Picasso, sinó de ser insentivats, constantment pels galeristes, en l’edició de gravats o d’escultures.

La galeria d’art  fou un dels principals focus on s’orientaren les crítiques més radicals de la generació del maig del 68. L’exposició de l’artista plàstic, denunciaven el grup conceptual, era simptomàtic de la “falta de compromís d’aquest amb les masses”, de la “integració de l’avantguarda al sistema econòmic”, entesa ara com a “transformació d’un llenguatge abstracte i no de la realitat”. Així, la tríada capitolina que havia regit la modernitat fins aquell moment – l’artista, la galeria, el crític d’art- hauria de ser sotmesa a una profunda revisió funcional, que s’hauria de regir, indefugiblement, per “la implicació social”, “la participació activa de l’espectador”,  “les propostes de treball de co-peració” o “la inserció política de la praxis artística en el desenvolupament de la lluita de classes”.[1] Amb aquests nous ideals la noció tradicional d’espai galerístic seria sotmesa a revisió per les noves generacions de promotors d‘art i artistes, si bé és cert que en el seu sentit estricte, no han sigut sempre respectats els principis banderejats. Prova n’és que en l’actualitat hi ha pocs artistes de la generació conceptual que no tinguin representació fixa en una galeria comercial de la ciutat. Si que en canvi abonaren el terreny per al sorgiment de nous espais alternatius sense perdre la noció primigènia de la galeria com a fòrum d’encontre, de producció i de debat. Destaquem, en primer terme, per haver sigut l’espai més influent dels darrers quaranta anys, el Metronom de Rafael Tous, sorgida a principis dels setanta, primer al barri de Sant Gervasi i més tard, fins el passat 2006, a la Ribera, en període olímpic, a fi d’instaurar un espai obert per acollir les pràctiques d’art conceptual, fotogràfiques i de suport a les noves tecnologies, que donà, amb el temps, la primera col·leció d’art contemporani de l’estat espanyol. També caldria afegir en aquest apartat la galeria de Lianfranco Bombelli a Cadaqués, que acollí els principals moviments d’ordre local i internacional que es donaren a la població del septientrió català durant el seu darrer període daurat. I de nou a Barcelona, al consell de cent, la galeria Adrià, que a més de promoure nous artistes com Sergi Aguilar, Argimon, Artigau, Armengol, entre d’altres, també es reivindicà com a plataforma de llançament de llibres i de música durant els darrers anys del franquisme.

Caldria un pretext de més abast per a proposar una lectura objectiva de les galeries d’art contemporani que d’ençà els Jocs Olímpics han sobresortit a la ciutat de Barcelona. Diferents factors en dificulten, a més, la tasca d’anàlisi i distinció. En primer lloc, les noves fornades d’artistes des dels primers noranta -Pep Agut, Eulàlia Valldosera, Carles Congost, Ignasi Aballí, o més recentment, David Bestué o Marc Vives- no en recordem tant les seves exposicions en galeries d’art com en les nombroses institucions o fundacions d’art contemporani instaurades a la ciutat en els darrers 15 anys. En segon lloc, perquè la tasca es veu dificultada pel gran nombre de galeries dedicades a l’art contemporani en l’actualitat -fins a noranta hem contavilitzat: més que en cap altre moment de la història moderna. Hem observat, no obstant, com en poques entre elles s’aprecia un compromís extra-comercial en la que es promocionin, com les referencials galeries glosades, a més dels artistes en cartellera, altres disciplines, edicions de revistes, o una voluntat per convertir-se en un centre de trobada de les arts a la ciutat. Apostes amb aquesta ambició les hem de cercar en nuclis al marge del fluxe galerístic convencional. En els darrers anys dos barris fins fa poc absents del circuit galerístic han experimentat un notable augment dels seus centres d’art divergents. D’una banda, el Poble Sec, al carrer de les Tapioles, que ha vist consolidat la seva condició de carrer alternatiu -amb espais atòmics com La Papa- amb l’arribada aquest 2009 de La Fàbrica. Es tracta d’una iniciativa dels agitadors culturals madrilenys Alberto Anaud i Alberto Fesser, promotors de la cèlebre revista Matador, que tenen l’ambició consituir un centre influent dedicat a la fotografia i la imatge contemporània a partir d’exposicions i activitats culturals, com concerts o projeccions de pel·lícules.

També cal incloure en aquest apartat el barri de Gràcia barcelonès. A més de les ja referencials galeries d’alt fluxe experimental com la H20 de Verdi, regentada per Joaquín Ruíz des de fa més de 20 anys i dedicada també a l’edició de llibres, caldria destacar l’espai d’art total La Cova de les cultures,  al carrer de l’Àngel, o el grup Experimentem amb l’art. Situat davant dels cinemes verdi Park de Gràcia, aquest darrer és un grup de promotors i artistes que treballen conjuntament per a la difusió didàctica de l’art contemporani. Conviuen en un espai en què lloguen tallers per artistes i també mostren, periòdicament, exposicions de caràcter heterogeni.

Transversalitat,producció, interdisciplinarietat… els principis de nomenclatura postmoderna que regeixen els darrers centres galeristics a la ciutat, mantenen conceptualment inalterats els valors que impulsaren premonitòriament les galeries Laietanes al temps de Santiago Segura i de Salvat Papasseit, i que, per la seva vigència, els hem de considerar com el millor model galerístic per a refermar l’enllaç,  tan necessari, entre la creació independent, la crítica i la ciutadania.


[1][1] Juan Manuel Bonet, “Polemica Tàpies/Grupo conceptual español”, Revista Nueva Lente, 1973, nº21.

Anuncis

About albertmercade

Historiador, crític d'art