Joan Brotat. La cerimònia de l’esguard

[Publicat a revista Artiga, no12, desembre 2010]

L’ingenu –l’ingenuum-, en temps llatins, era aquell ciutadà que naixia en plena llibertat, en contrast amb els esclaus i llibertins. Amb els segles l’expressió s’ha democratitzat però sense que se n’hagi alterat el seu sentit alliberador. El creador ingenu modern lluita per la llibertat des de l’empremta innocent, buscant refugi dels embats del progrés: la màquina, la guerra, la raó repressiva, el materialisme. Per això, en alguns casos rars, allò ingenu i allò sagrat es troben en un esglaiant aliatge. Aquest és l’esperit que destil·la, ens sembla, l’art de Joan Brotat i que ens descobreix l’exposició Joan Brotat: La lluita per la Innocencia. Curada meticulosament per Àlex Mitrani, es presenta en itinerància durant el present curs museístic a Barcelona (Palau Moja), Valls (Museu de Valls), Mollet (Museu Abellò) i Jaén (Fundació Cesáreo Rodríguex Aguilera, Universidat de Jaén).

Mitrani ha sabut situar a Brotat en l’atapeïda cruïlla artística de l’avantguarda catalana i peninsular. Se’l reivindica com a un dels representants més imprescindibles de la vessant primitiva i innocent de l’art modern; aquella art que absorbí, en plena postguerra, el doll del romànic vernacular, la màgia rebel mironiana i l’anonimat de la imatgeria popular; i Brotat ho llimà amb la seva personalitat austera, de fill de sabater, donant, en el curs dels anys cinquanta, un dels llegats pictòrics més corprenedors de la nostra petita història de l’art. I aquest és precisament el moment de Brotat que, amb criteri, subratlla l’exposició. En els cinquanta els colors s’apaguen religiosament –deixant de cantó el fauvisme rebel de la primera postguerra-, els protagonistes s’entotsolen, les frontalitats s’accentuen. Un exèrcit d’humils treballadors i de gents rurals es posen al servei del ritual pictòric. En les obres més personals, els protagonistes s’alien amb la màgia i el misteri: el cuidador del Palomar (1956) sembla coronar un castell pacifista; la mirada del Torrer (1953) substitueix a la llum del far que amb tanta melangia vetlla; els Pescadors (1952), s’estructuren maldestrament, com en els relleus paleocristians; les instructores del Col·legi, imposen un ordre ancestral i remot.

Brotat no havia participat en la gestació de l’Algol, ni del Dau al Set, ni en les converses de Plaça Molina, ni en el primer Salò d’Octubre; però en ser descobert el 1950 per un altre gran imatger ingenu –Josep Maria de Sucre-, s’encetà un idil·li amb els primers crítics d’art del país, que defensaren a Brotat amb devoció: Cesáreo Rodríguez Aguilera –“el cronista analític de l’evolució de Brotat”-, Eugeni d’Ors, que el va incloure en el fonamental X Salón de los Once madrileny, al costat de Villà, Tàpies o Guinovart, o més recentment, José Corredor-Matheos.

Brotat fou el més autèntic entre els ingenus, perquè acabà creant el veritable art ingenu, que és l’art popular, alliberat de la firma i del cànon. Aquest és, al nostre entendre, el segon gran moment de Brotat i de l’exposició; el dissenyador de catifes, mosaics, taules, cadires, siurells, plats i forjats. No recordem cap altre gran pintor figuratiu del nostre nou-cents que s’hagi abocat amb tanta ambició i sensibilitat al cultiu de les arts humils. Potser per això Rodríguez Aguilera veié a Brotat com el més digne hereu de la tradició popular mediterrània entre els artistes moderns.

La lectura complerta i actualitzada de l’obra de Brotat –potser feia més de vint anys que no la teníem-, ens porta a noves conclusions. Revisant el passat segle amb perspectiva, advertim a Brotat com a una de les pedres angulars d’una figuració autòctona, subversiva i subterrània, que emergeix del dolor i la clandestinitat, actuant al marge de l’abstracció modal (pensem també en l’art de Rebull, Fenosa, Aleu, Guinovart, Ponç, De Sucre), els festins conceptuals (Artigau, Llimòs, Bartolozzi, Arranz-Bravo) i els relativismes postmoderns (identifiquem, en la boscúria contemporània, l’obra de Jordi Abelló, Jordi Armengol o Oriol Sàbat). Una tradició de primer rang, que escasseja en els nostres museus, i que a partir d’exposicions com la que ens convoca, és ja un deure reivindicar-ne el seu lloc prominent.

La mostra proposa moltes altres agudes i necessàries reflexions: “el menyspreu de la postmodernitat envers la innocència”; la ingenuïtat com a “art de convalescència”, per a superar els traumes de la guerra, que Brotat va viure a peu de trinxera. Però ens quedem amb la presència ocular amb que ens rep i transfigura l’exposició: l’esguard com a anestèsia, però també com a conductor d’esperit, en una cerimònia que ens sembla ja viscuda, gairebé somniada, com d’ultratomba.

ublicat a revista Artiga, gener 2011]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: