A*Live. La crítica d’art, per fi, en directe

Imagen de una obra de ZBS

[English version here]

L’encontre de crítics d’art i creadors A*live que va tenir lloc a la Fundació Suñol de Barcelona –un acte professional, insòlit, necessari- és el resultat de la intel·ligent simbiosi entre dues entitats compromeses amb l’art i la cultura. A*desk, el col·lectiu de crítics fundat per David G. Torres, Martí Manen i Montserrat Badia, hi posà l’ànima, els actors, la bona organització; un col·lectiu amb la suficient credibilitat i trajectòria com per acomplir la difícil tasca de crear expectativa entre l’exigent  i reduïda audiència de l’art contemporani a Catalunya. I la Fundació Suñol, que cedí el continent, i demostrà un cop més el seu bon criteri a l’hora de potenciar, d’una manera formativa i eclèctica, la creació  contemporània.

Amb tot, és necessari fer crítica de la crítica, posar sobre la taula algunes consideracions dissonants per tal de que aquests esdeveniments es puguin reeditar amb major qualitat si cap. La primera esmena és que a l’Alive es trobà a faltar debat amb el públic. Un ingredient indispensable si l’objectiu de l’acte és la comunicació social. La intimitat del recinte ho permetia; també les noves tecnologies –com el twitter i el facebook-, que haguessin aproximat l’acte donant la paraula al públic virtual, tal i com per exemple es va fer en la convocatòria “Institucions culturals 2.0!”, la primavera passada, al CCCB. El públic barceloní és poc donat a la dialèctica d’abordatge; cal pautar-li els temps on intervenir.

La intervenció del públic crec que hagués posat sobre la taula temes esperats que s’haguessin pogut inserir al lloc d’altres, de caràcter en ocasions massa previsibles o vaporosos. Enlloc de conduir les intervencions cap a la discussió de la queixa, potser hagués sigut més adequat intercanviar idees per afrontar la crisis en que s’evocaran totes les institucions museístiques. En lloc de parlar sobre si una exposició ens ha d’agradar o interessar, es podria haver debatut la professió de la crítica en si: ¿quina funció ha d’acomplir l’art contemporani a la societat? ¿Des de quins nous canals ens podem expressar? Enlloc d’evocar el declivi de la Biennal de Venècia –que ja va quedar clar que no interessava ni el seu comissari- potser hagués convingut examinar el perquè del seu fracàs i determinar amb quines alternatives de comissariat podem comptar. I un altre tema cabdal: l’educació del públic en art contemporani. ¿Ho hem donat per perdut? En aquest camp hi ha molta feina a fer. I les estratègies sobre com abordar-ho, són imprescindible debatre-les.

També és discutible el barcelonisme de la trobada. Esperem que l’acte hagi sigut una primera part de naturalesa metropolitana, desitjant una segona tongada amb més protagonistes de Matarò, Girona, Lleida, Tarragona, Vic; per no parlar –posats a demanar- d’entitats i artistes d’arrel peninsular o europea. També caldria comptar amb altres membres externs a l’A*desk. És comprensible que la primera convocatòria tingués com a protagonistes a molts dels crítics i artistes que giren entorn a la revista. Però, com és ben sabut, la contemporaneïtat artística catalana és més complexa i polièdrica.

Amb tot, l’A*live va permetre desxifrar alguns temes candents en l’àmbit de les arts contemporànies a Barcelona. Triomfa el debat sobre el “discurs”, el qual se’n va parlar amb naturalitat i insistència. De vegades, quan un viatge per Londres, Berlín, Nova York, un es pregunta el perquè de tanta obsessió pel discurs a casa nostra. És com si de repent ens haguéssim asexuat i menystingut que l’exposició d’una obra d’art en el segle XXI ha de ser producte d’una posada en escena que amidi intensitat, ironia o subversió sensual i compromís conceptual. Que l’obra d’art és el que mana – sigui objectual o líquida-, i el discurs el que acaricia. Quan les idees emboiren l’art és simptomàtic de que o alguna cosa no s’ha fet bé o que el comissari s’ha equivocat de professió. Per això no s’ha de donar tant per descomptat la preeminència del discurs en l’art i la curadoria. El discurs va fallar a Venècia, a exposicions com Estratègies després del colpase a Can Felipa –on el discurs acabà abandonant-se-, a la darrera exposició a l’Espai Jove de la Generalitat- on havia de ser endevinat pel públic. És un argument amb les suficients estries com per ser qüestionat.

L’acte també va servir per erigir a Carles Guerra com un dels nous referents de l’escena contemporània barcelonina. La seva intervenció em va semblar la més sòlida i vehement. Una ment clarivident i avançada, com ho són els projectes que amb tan d’encert dirigeix. D’altra banda, alguns dels ponents crítics es confessaven incòmodes i al·legaven que estan més acostumats a defensar els arguments amb l’escriptura enlloc de la parla. I és comprensible: disposem de pocs fòrums orals de crítica i a més a més, a les escoles i universitats espanyoles no ens han entrenat a parlar –jo diria que tampoc a escriure. Però és que aquest és un tema en el que la crítica d’art hi ha de treballar i molt. Hem de mirar a fora no només per aprendre l’anglès, sinó també per aprendre les metodologies d’escriptura, recerca i comunicació. Això ens ajudaria a moltes coses, entre d’altres a fer més proper l’art contemporani i, també, a llimar contradiccions.

Un darrer problema que ens agradaria exposar és el relatiu a la llengua. Els crítics d’art contemporani de la ciutat s’expressen, en un alt persentatge, en llengua castellana, i així va quedar ratificat a l’Alive. No volem avivar el provincianisme amb aquesta observació. Que cadascú s’expressi com vulgui i l’espanyol és imprescindible per la comunicació local, peninsular i transatlàntica. També l’anglès, i els del col·lectiu de l’A*desk han fet molt bona feina en aquest sentit, donant la possibilitat a la nostra crítica a sortir del territori. Però el que si que em sembla criticable és obviar el català del discurs contemporani; que ens hagi de venir a donar lliçons una comissària francòfona com la simpàtica Laurence Rassel.  Si no la cultivem en els mitjans de comunicació propis, la llengua de Sebastià Gasch o Cirici Pellicer quedarà encartonada, prompta per arxivar. Si la llengua també és pensament, la seva utilització ens aportarà potser el que amb tanta insistència es busca: singularitat discursiva.

[Bonart, desembre 2010]

Advertisements

About albertmercade

Historiador, crític d'art
%d bloggers like this: